Crònica Emmona Ultra Trail 2015! Estic EMMONITZAT!

“Mai més tornaré a fer una cursa de muntanya de més de 100km, això es una PUTA BOGERIA, però que em passava per el cap quan em vaig apuntar, MAI MÉS, estic rebentat, no tinc forces i encara em queden 15km, de bojos.. MAI MÉS..MAI MÉS, realment he trobat el meu límit i es de 100km.. MAI MÉS!”

Tot just un any després son les paraules que recordava somrient a la línea de sortida de la Emmona 122km, si.. si .. 122km , mai pots dir MAI MÉS! Jajajaja No tan sols m’havia tornat a inscriure a la Emmona, sinó que inclús ho feia amb 12km més ... i es que el pas del temps ho cura tot o millor dit et fa oblidar tot, i només recordés els bons moments, i a la Emmona 2014 en vaig tenir MOLTISSIMS d’aquests!

Doncs si tornava a estar a les 6 del matí a Sant Joan de les Abadesses, a la sortida de la Emmona Ultra trail , aon tenia per davant unes 30 hores,  122km i 9.139m D+ ( Pujar més d’un Everest). Per no liarla, em van posar un tatoo al braç amb el perfil de la cursa, per ser conscient en tot moment que la Emmona es la Emmona!

Doncs res donen el tret de sortida i ja comencem a córrer per els carrers de Sant Joan. Aquest any  no patiu, porto el mòbil ben lligat amb un cordó a la motxilla, jajajaja, l’experiència es un grau!  Així us podré amenitzar la crònica amb alguna que altre foto..

De seguida pugem, i tot sortint d’un corriol giro el cap, i veig sortir el sol sobre un mar de núvols, ja tenim aquí la 1ra recompensa, i es que es per aquests grans moments que correm per la muntanya.. de seguida paro i faig foto...oooooohh!!

En aquesta pujada vaig avisar un nano que es passava un trencall, i ja vem anar junts fins a Pardines, teníem ritme similar i semblava bona gent, creia que havia trobat company com a mínim per un bon tram d’ Emmona,  tot pujant no parava de mirar enredera, però no penseu que mirava aviam on eren els corredors del darrera, buscava la millor foto, ja que el espectacle era impressionant, nosaltres pujant per els prats del Puig Estela i un mar de núvols als nostres peus, venien ganes de parar, però tot just portàvem pocs km.

Fins que vaig trobar al lloc adequat i li vaig demanar al company que em fes una foto,

valia la pena eh!

Al·lucino tant que decideixo fer una quantes fotos del moment, el meu company tira amunt, i així m’entretinc una estona tot gaudint del paisatge..aquí teniu el resultat de les meves flipades! 

Després del meu moment fotògraf , corono el Puig Estela, que per cert DEUNIDO com puja, es la 1ra pujada, després el Marc ( company de Girona) em va comentar que era la pujada amb més desnivell de tota la cursa, i dono Fe de que ho és! Jajajajaja

Ara ve la baixadeta DANTESCA o INFERNAL o del FORMATGE RODANT, Emmona repeteix la baixada de l’any passat que s’ha fet famosa, tota verda, humida, amb fang i sense camí,  que baixes com i per on pots i no pots, ja que en aquesta baixada pot més la força de la GRAVETAT que la força de la teva VOLUNTAD! Jajajajajaja... Aqui em retrobo amb el Marc, l’adverteixo que aquí l’any passat va haver gent que va abandonar i tot just comença la Emmona, amb el que millor assegurar i gaudir de la baixada, que no ve de un ni dos ni  de 10 minuts, fem uns riures bons amb les caigudes de tots, realment s’hauria de posar una càmera fixa i retransmetreu en directe pq es tot un ESPECTACLE!  Finalment sortim de la baixada i enfilem cap a Pardines, anem xerrant amb el Marc, i sembla que anirem molta cursa plegats, tenim bon rotllo i sembla que ritme similar tan pujant com baixant.

Arribem a Pardines, 1er avituallament, he decidit menjar bé i hidratar-me bé durant tota la cursa, així que em prenc el meu temps, el Marc espera la seva xicota que li fa un avituallament personalitzat ( aquests nanos) , jo passats deu minuts li dic que segueixo que ja m’atraparà , a part a Vallter ( 2on avituallament gran) vull parar a dinar i faré un mínim de 20 minuts, així que ens retrobem allà.

Surto a tirar cap amunt, cap a coronar el Balandrau. Recordo que la pujada es fa molt llarga, així que m’ho prenc amb calma però amb ritme constant, el lloc es xulissim i la pujada la gaudeixo de debò, xerro amb un, xerro amb un altre i així vaig fent. Aquesta pujada es com una espècie de tobogans que sempre creus que ja i ets ja i ets, pero mai i ets. Començo a notar gana, i em menjo unes barretes salades que em van donar amb la bossa del corredor, no les havia provat mai, i sempre diuen que no mengis res en una cursa que no hagis provat abans, però quan em fet cas dels consells? Jajaja, així que me les menjo, i al·lucino lo bones que estan , m’entren perfecte , estan bones i a part son salades, acaben de guanyar un nou client..jajajaja , per cert us les recomano son les Hero-Bars, faig una mica de publi pq se el que costa esponsoritzar curses, així que els hi agraeixo l’esforç i a part ja em tenen com a client. 

Ara estic en unes bones rampes de pujada, i de cop m’avancen dos corredors com coets, collons si que van forts, els hi pregunto si son de la trail i m’ho confirmen, han sortit una hora més tard que jo i ja m’han atrapat, no vegis quin pique portaven , eren el 1er  i el 2on. Tot mirant l’espectacle, desde 1ra línea,  de la lluita per el cap de cursa de la Trail arribo a pic del Balandrau, mereixedor de una foto, els corredors que em passen em miren una mica estrany, però tu,  mai se sap si tornaré aquí, així que foto al canto. 

Passa el 3er de la trail tot desesperat per aigua, li donc de la meva i ultima baixada abans 2on avituallament líquid, ara faig  un croissant de xocolata,  mmm que bo, millor en faig dos.. jajaja.. bec i amunt , que ara be un pujadot dels bons, coronem el puig de Fontlletera, i les Borregues de 2.675m, s’aixeca una mica de boira, i li dona un toc màgic tot corrent per la carena, i baixadot fins a Vallter, en el qual em torço el peu, però per sort res greu, un minut caminant i ja puc córrer de nou, arribant a Vallter comencen a caure 4 gotetes, la gent t’anima , els hi agraeixo amb un saltironet, i fem uns riures, jajaja.

Entro al avituallament i tinc planificat fer 20-30 minuts per dinar bé o molt bé, i això faig, agafo lloc en una taula, agafo el menjar, el beure, el postra i el cafè, siesta ja es molt agosarat però ja vindria de gust ja.

Xerro amb alguns de la Gran Ultra  (170km) que ja compartim recorregut, m’expliquen les seves aventures i pq han abandonat, a tot això comença a ploure molt, la sala es comença a omplir de corredors, un company que he compartit una estona de recorregut ha entrat mes tard que jo però ja surt, jo decideixo seguir amb els meus plans de fer mínim 20 minuts , que això es molt llarg, passo parte via whatsapp a la familia i amics, em poso la jaqueta gore i vaig a sortir, de cop em paren, em diuen que no pot sortir ningú, esta pedregant al Bastiments i es neutralitza la cursa, que ja ens avisaran, i com “no hay mal que por bien no venga”, ara si SIESTA al canto, jajajaja, al cap d’una hora ens avisen que podem sortir però amb jaqueta gore i pantalons llargs, em canvio de roba i sortim amb tromba.  Per cert tot i estar més de una hora a Vallter no vaig veure al Marc, no se que li va passar, però em va estranyar ja que els seu ritme era molt similar al meu.

Sortim de Vallter tot equipats i als 200mts, ens parem tots a treure el Gore i pantalons llargs, jajajaja i es que fot una calor d’escàndol encara que cauen quatre gotes, fem un pujada molt maca al Bastiments, em poso darrera una noia que crec va o 1ra o 2na de la Trail, porta molt bon ritme i constant, perfecte per una ultra, així que decideixo seguir-la, xerrem una mica, i veig un foton que no em puc reprimir de fer...

giro al cap i un altre foton, i es que la pujada els Bastiments es xulisima, i més avui amb el joc de boires!

Coronem al Bastiments (2.881m) i fem la carena, que a mi em té captivat, fins el pic de l’Infern, aquí no vaig parar a fer fotos hi ha això que hi ha un parell de llocs impressionants, però entre la frescota, la boira i l’amenaça de pedregar era millor no perdre gaire temps, i això que amb el joc de les boires, el sol i  les 4 gotes, el espectacle natural era únic!  Un cop arribat al pic de l’Infern ja quedaven 4 puja i baixa petits  i la baixada fins a Núria, així que un cop més controlat vaig decidir parar menjar una mica i fer alguna que altre foto..

Fent el puja i baixa em va atrapar la 3ra dona de la Trail, vem anar junts una estona, es va tancar la boira, i va començar a pedregar, per sort la pedra era petita i totalment suportable, inclús li donava un toc xulo al moment, anàvem els dos amb jaquetes gore , la caputxa posada buscant les marques entre la boira, moments únics en una cursa única, de cop aixeco al cap i veig un joc de boires i sol jugant amb ombres i clarianes a les muntanyes a 2.800mts i corrent, sabeu el que es la FELICITAT PLENA, doncs son aquests petits moments que la vida comparteix amb tu! Ho puc dir mes alt però no més clar!

Després d’aquest moment ja podríem plegar oi? Jajaja

De cop s'obre el cel, i comença la baixada llarga fins a Núria, aquí la noia em deixa enredera, i es que avui no m’estic trobant bé baixant, suposo serà la torçada de peu anterior, que fa que no tingui confiança al 100% , tot i així baixo gaudint de la muntanya i aquella olor post pluja tan brutal, i així arribo a Núria, un altre parada per menjar bé i beure, però no gaire llarga , ja que la parada de 20-30 minuts la vull fer al següent avituallament a Planoles, em trobo el company que va sortir a temps a Vallter, i em diu que acaba d’arribar to just 5 minuts abans que jo, i diu que esta petat i que no pot més, li comento que a mi em va passar igual l’any passat , que mengi be i begui bé i segueixi fins a Planoles, l’any passat em va anar bé, em fa cas i surt un pèl abans que jo.

A Núria ens han neutralitzat el tram del Puigmal per mal temps,  i ens fan anar directament a Fontalba per el camí dels de la Trail, em sap greu pq pujar el Puigmal em fa molta il·lusió i recordo de l’any passat que el camí era un espectacle, però la seguretat sempre es lo primer, així que agafo gominoles o xuxes com diuen els meus fills ( pobres si sabessin la de gominoles que em menjo a les curses)  i cap a Fontalba amb els de la Trail, als 100mts em trobo el company petat al terra, em diu que ha sortit massa ràpid, li comento com es el recorregut i que vagi xino xano, que a Planoles hi ha menjar calent i la bossa que em donat a  la organització amb la nostra roba de recanvi.

M’enganxo a 3 nanos que van xerrant tota l’estona, jo no puc xerrar pq vaig un pèl tocadillo però si que podria portar un ritme un pèl més alt, però decideixo seguir-los i reservar-me que encara queda molt, arribant a Fontalba tinc mal de panxa i ganes de anar de ventre ( forma fina de dir-ho, jajaja), però estic en alta muntanya i no hi ha bosc, només algun arbre que altre, així que aguanto, menjo d’aquella manera a Fontalba, i veig arribar els pobres que venen del Puigmal, que han sortit abans de que neutralitzessin al tram.

No perdo gaire temps i surto cap a Planoles, ara be una baixada constant i per corriols moooooolt xulaaaa! Tiro una mica, però la panxa no em deixa gaudir, fins que no puc més i paro, baixo una mica la muntanya trobo un arbre i planto un pi, ufffff quin descans, retorno al corriol i em començo a trobar bé, començo a agafar un ritme corrent que em fa xalar, però xalar de valent, ara es quan notes els entrenaments a les cames, poc a poc vaig avançant corredors de la Gran Ultra ( estan xalats) i els hi faig saber que ho estan i els felicito, jajaja, si si algun dia jo seré un d’aquests.

Un nano de la trail m’atrapa tot just fent la última pujada abans de fer la gran baixada a Planoles, s’ajunta amb mi i baixem plegats, de cop sento un tro i veig uns nubarrots que amenacen no en una tempesta no, sinó en la GRAN TEMPESTA.. li comento al company de la Trail, i tirem a fons perquè no ens enganxi, ens falten uns 5km per Planoles, aviso uns corredors que s’havien passat un trencall, ultima pujadeta i avaaaalllll, baixem els dos  a bon ritme i xalant de nou a sac, però amb un ull mirant al cel, de cop un terrabastall i un tro descomunal, i comença a ploure, li comento al nano que jo paro a posar-me la jaqueta gore, que em queda molta cursa i no em puc permetre mullar-me gaire, ell tira pq acaba la cursa a Planoles.

Em poso la jaqueta i tot just acabo i es com si haguessin obert l’aixeta divina, cau el DILUVI UNIVERSAL, segueixo baixant xalant MOLT, que plourà, però el corriol es xulissim, va per enmig d’un bosc amb molta pendent, i el diluvi encara li dona aquell punt extra, èpic diguem, l’únic problema son els llamps, collons com cauen, el corriol ara ja es un petit rierol, (es curiós al principi esquives l’aigua i al final vas ben be per el mig del rierol, jajajaja) o tinc a tocar, però encara cau més aigua i més llamps, avanço corredors, que van amb més precaució, però m’ho estic passant molt bé, al final el corriol convertit en rierol ja es riera, i l’aigua m’arriba als turmells i no vegis amb quina força baixa, i finalment veig asfalt, em perdo uns metres, tiro enrere i recupero al camí, veig un control que para els cotxes quan passem per la carretera, el miro i li comento, “sembla que plou una mica”, ens descollonem els dos, baixo escales, i arribo al avituallament de Planoles, tot just abans d’arribar els de la carpa de la cervesa minera m’animen els hi retorno els ànims amb el meu saltironet i ens descollonem de nou ( per cert una cervesa artesanal bonissima). 

Entro al avituallament i HOSTIAAAA quina GENTADAAAA! Busca la bossa es una ODISSEA, mentres m’assabento que la cursa està neutralitzada de nou i que ens diran algo en una hora, m’ho prenc amb calma, finalment trobo la bossa, em canvio la roba, sobretot la part de dalt, la de baix no , pq vull sortir tan aviat reprenguin la cursa ( GRAAAN  ERROR) menjo , bec i em sec  allà on puc, hi ha moltissima gent ! començo a agafar fred, de cop veig al company que estava tocat, finalment ha arribat a Planoles però el pobre com un pollito arriba! Em comenta que abandona que no pot més, en aquells moments se’m passa per el cap abandonar, ja que estic un pèl tocadillo , començo a tenir fred ( culpa de no haver-me canviat pantalons) i ara bé la nit i sembla que em pluja, complicada la cosa, però per altra banda m’estic trobant bé i tinc bones sensacions pujant i en l'últim tram he recuperat les bones sensacions baixant, res.. res SEGUEIXOoo! I de cop ens comunican que la cursa queda anul·lada , que el temps no millora i que inclús be una 2na tempesta!

No se que dir-vos si em vaig alegrar o no , simplement ho vaig assumir, crec que el cap em deia que preferia seguir, les cames que no, i el cor NS/NC, jajaja,

Realment ja havia viscut els meus grans moments al Puig Estela, al Bastiments, al Pic de l’Infern i la baixada a Planoles, i com he dit abans la SEGURETAT sempre serà el 1er!

Vaig a fer una beguda calenta, trobo té calentet, quan el tinc servit veig a dos paios que entren tremolant, un amb la manta tèrmica a la ma, van ràpid a canviar-se de roba tot tremolant, seuen al meu costat, vaig cap allà i li dono a un el té que m’havia preparat, el pobre no sabia com agrair-m’ho, el seu company li dic si en vol i vaig a buscar-ne un altre per ell, si tenia algun dubte de pq  s’havia d’anular la cursa, ara ja no en tenia cap.

La part positiva de la anul·lació de la cursa, es que et deixa amb un regust de que vols més, i més , aixi que Emmona 2016 ens veiem l’any que ve!  jajajaja

Només em queda un dubte si faré la de Ultra trail (122km i 9.139mD+) o la Gran Ultra (170km i 12.060mD+), jajajaja!  

Per cert si vaig perdre algo per variar, el bidonet d'aigua, que sembla un tonteria però no ho és, ja que era amb el que reomplia a cada avituallament! M'el vaig deixar a Núria, seguim sense cap..

Vídeo resum de la EMMONA 2015! I es que si ha d’anar!

Merci a tots, sobretot a organitzadors i voluntaris que no es gens fàcil pendre decisions que mai voldries pendre després del esforç que fan tot l'any organitzant, també els companys corredors per compartir aquests moments i com no a la família i amics, per la comprensió i ànims! 

Bons Kms! 

Crònica Emmona Ultra Trail! Quan simplement ets FELIÇ!

No se ni com començar amb aquesta crònica….

Faré un petita foto numèrica de la cursa, aviam si així es pot entendre el que es realment la UTEMMONA.

110,5km i 8.450m D+ vist hagi fredament impressiona , i fa respecte però no acaba d’acollonir.

I si us dic que fem uns 9 pics, dels quals un es el Puigmal amb 2.914m, 4 pics més sobre els 2.800m, i tres pics més sobre els 2.000m, que un 40% del recorregut es per sobre els 2.000m.

Que hem petit calor, fred, vent, per sort pluja jo en particular no en vaig tenir.

Que de 470 inscrits, crec que vem sortir sobre uns 420, i només hem acabat uns 230 corredors, es a dir la meitat dels inscrits. 

Que dels que vem acabar, almenys amb alguns que vaig parlar, sens va passar per el cap abandonar en algun moment de la cursa.

El guanyador de la cursa ha necessitat 16 hores per acabar-la, i li a tret més d’una hora al 2on, i més de 4h al 20e , i jo he necessitat quasi 27 hores!

I el perfil pq quan el veus ja acollona per si mateix! 

Això son dades per conèixer la autèntica UTEMMONA, però llavors, us preguntareu pq correm aquesta animalada, oi?

Doncs fácil resposta, pq el recorregut per el que passa tota la UTEMMONA es un privilegi per tots els sentits, un entorn únic, meravellós, que et provoca uns sentiments únics, que cada metre, cada racó es un espai natural irrepetible.

Llavors pq fer-ho amb una cursa tot en un dia?

Aquesta es més difícil de respondre, però crec que es una experiència única, els sentits es tornen més sensibles amb el que et permet valorar encara més el que t’envolta, l’ambient que es viu amb els altres participants, voluntaris, organitzadors, es impressionant, les petites experiències puntuals de fets concrets son brutals, l’esforç , la il·lusió, el recolzament de família, amistats, son petits valors individuals que quan s’ajunten et permeten viure aquesta experiència única, i el que crec es la gran resposta que crec tothom podrà entendre, simplement sóc MOLT FELIÇ quan  ho estic vivint!  I a vegades com una imatge val mes que mil paraules, aquí teniu la espectacular foto al Bastiments que em va fer la fotógrafa Gemma Serra ( merci per la foto!) que mostra perfectament el que us estic intentant explicar!. 

Un nano feliç! 

Un cop situats i crec que tothom conscient del que realment es la UTEMMONA, comencem amb la crònica de la cursa en si!

Sortida desde St Joan de les Abadesses, i ja hi som, filmo una mica la sortida amb el mòbil, i ja enfilem cap a la muntanya, em situo bastant endavant, encara que la idea es anar amb calma i poc a poc, al 1km ja estem a la muntanya i em comencen a avançar corredors, aprofito el 2on km per fer un riuet, treure els bastons, i guardar els “manguitos” que portava posats per el fred matiner, iiiiiiiiiiiii ja hi som, de cop veig que no porto el mòbil, se m’ha caigut, estrenat tot just fa 2 mesos, paro i recullo , em poso  a córrer en direcció contraria preguntant a tots els corredors que encara anem tots junts, i res de res, s’acaben els corredors i segueixo buscant, em trobo al que tanquen la cursa i res de res, pujo amb ells fent batuda per trobar-lo i res, tampoc hi ha cobertura i no puc trucar per sentir-lo.

Només començar i em quedo sense mòbil, em trobo l’últim de les dues curses, es a dir sobre els 750, i ja havent fet 3km de més que quan tens 110km, tot suma, imagineu quin començament de cursa per el COCO. Penso enviar-ho tot a dida de la emprenyada que he agafat, però penso que avisaré a organització i aviam si el poden trobar ells, o que l’hagi agafat un corredor i el deixi al 1er control.

De la emprenyada que agafo començo a tirar fort, mal fet, però necessitava treure’m la ràbia de sobre, arribo al 1er avituallament i no saben res del mòbil, els hi explico tot, aviam si poden fer una batuda ells i per casualitat el troben, tiro amunt cap al Puig Estela, la 1ra pujadeta xula, segueixo a ritme fort i començo a avançar corredors, aixeco la vista, i ja tinc les 1ras recompenses visuals, ESPECTACULAR i això només acaba de començar ( ho sento, sense mòbil no tinc fotos i la crònica serà un pèl menys entretinguda, tindré que tornar a fer UTEMMONA per les fotos, jajajja.. NI DE CONYA..jajajaja.. mmmm... ja veurem..jajaja), ja se’m comença a passar l’emprenyada, l’última rampa decideixo no avançar i anar a ritme de la gent, que sino petaré. Fem 1er cim al Puig Estela, em giro i quines vistes, veig al fons el poble de Pardines, on es el 1er control.

De cop em trobo davant meu un ESPECTACLE DANTESC, jajajaja...una baixada , millor dit una pista NEGRE, plena d’herba i fang amb unes 200 persones, caient, baixant de cul, alguns intentant no se que, es com si estigues somiant, reconec que em vaig descollonar viu, pq tingueu una idea es com la baixada amb herba aquella que fan per la tele rodolant un formatge, el mateix però amb mes gent i crec que inclús amb més pendent, van ser uns 10 minuts molt “cachondos”, arribant a baix, imagineu l’espectacle que em vaig parar un minutet a contemplar-ho, encara  incrèdul, jajajaja, no em paro a descriure més pq no acabaria mai la crònica.

Segueixo baixada ara ja més normaleta, encara pensant amb el mòbil, una petita pujada i ja som a Pardines, 1er control, paro, menjo, bec, i començo a tirar la pujada que es llarga , m’ajunto amb un parell de nanos que tb fan la ultra, xerrem una estona i així la pujada es fa més amena, segueixo emprenyat però,  i començo a tirar fortet per uns corriols molt xulos, arribo a avituallament, veig que donen arròs, dubto si sí o si no, penso amb els 110km, i de cop s’esvaeixen els dubtes, paro i menjo l’arròs amb tonyina, síndria, fruits secs i bec, 1er descans d’uns 10 minuts, a tot això ja he vist un corredor petat, i no portem ni 25km, seguim amunt amunt, que xulo, passem un coll, amb una colla de joves animant la hostia, que cracks, bé una petita baixada corredora, però que decideixo conservar i anar tranquil·let, poc a poc vaig avançant més corredors, anem seguint un rierol per una vall maquíssima que ens porta finalment al famós coll de la Marrana, amb l’ imponent BASTIMENTS al fons, 1er gran pic de l’UTEMMONA, ja veig gent coronant el bastiments, i jo encara sóc a baix de tot, la pujadeta al coll de la Marrana es un PUJADOT curt però DUR de collons, agafo el ritme d’una noia que la veig molt fina i constant, em costa un pèl seguir-la però poc a poc ho aconsegueixo.

Arribem al coll de la marrana, paro menjo una ensaïmada, bec , i veig la noia que tirar, hagués agafat una altre ensaïmada, però el ritme de la noia em va molt be i decideixo tirar, gran error!!

Tot just sortir, veig un altre nano plegat a terra, sembla que amb mal d’alçada o que s’hagi quedat sense energia, li preguntem si està bé, ens contesten als seu companys que ja estan reculant. Aixeco al cap i veig el Bastiments amb una rampa de pujada de les que fan POR, poc a poc i pas a pas, ens aproximem al cim, l’entorn es indescriptible, i quan fem el cim dels Bastiments amb els seus 2.881m, ja es impressionant!

Ens marquen el pas i ens diuen que anem el 200 de les dues curses, no em quadra gaire, pq no recordo haver avançat tanta gent, recordeu que sortia l’últim sobre el 750 i ara sóc sobre el 200, per això decideixo que ja he trobat el meu lloc a la cursa, i que a partir d’ara, ritme més tranquil i constant, a part estic en una carena ESPECTACULAR, amb un costat als Pirineus francès a l’altre el català, no es pot córrer per el pedregar, son quasi tot tarteres, però millor així, ja que gaudim més!

Corono els altres cims amb un constant puja i baixa, Pic de l’infern ( 2.860m), Coll de Noucreus ( 2.803m), Puig de Fontnegre ( 2.728m), i tirant cap al pic de l’Aliga ( 2.422m), em trobo al Quim, el fotògraf que em va deixar immortalitzat a la revista Trail en la UT de Collserola, xerrem una mica, i cap avall, cap a Núria. Em començo a trobar faltat d’energia, ( per no haver menjat més en avituallament anterior), i la baixada fins a Núria se’m fa molt llarga i dura, a part encara estic pensant amb el mòbil, a part tindré a la família patint al no saber res de mi, arribo com puc a Núria, on veig a tots els de la Marató que ja han arribat estirats a l’herba prenent el solet, tot dinant i relaxats, uffff que dur serà marxar d’aquí.

Aquí penso per 1era vegada realment en abandonar, estem al km 48 i porto 9hores de cursa, tot just fa 1 mes vaig fer una cursa de 44k i vaig trigar 5h30, ja se que es diferent, i que les comparacions son odioses, però realment veus el diferencial de duresa de  la UTEMMONA. Veus els de la Marató relaxats amb la feina feta, prenent al sol, amb la família i amics comentant la jugada, i a tu encara et queden 62km, a part el temps s’està girant, i estic buit d’energia, decideixo entrar a menjar i després veure que farem, menjo macarrons, i macarrons, plàtans, i fruits secs, bec molt, xocolata i em torno a trobar bé d’energia, surto a fora i parlo amb organització per lo del mòbil, res de res no l’han trobat, em deixen el mòbil per fer un truc a la família per avisar que estic bé, com que he perdut el mòbil i no em se tots els telèfons, faig truc al que em ser, però em surt la bústia, deixo missatge i whatsapp, i penso que faig, i penso, i pensoooo..... sento a l’organització que el temps esta canviant i que estem obligats a anar amb Jaqueta Gore-tex i mínim 1 litre d’aigua per deixar-nos sortir, això vol dir que fa molt fred a dalt al Puigmal i que el pròxim avituallament es lluny, sincerament no entenc que algú es plantegi pujar a 2.900m sense jaqueta Gore-tex ni aigua, per molt bon temps que faci, jo sempre vaig ben equipat encara que foti calor, pq el temps en alçada et canvia en 5 minuts.

Finalment decideixo seguir  i arribar a Planoles, ja que que tinc la bossa amb recanvi de roba i allà ja decidiré que faig, a part em fa especial il·lusió fer el Puigmal, ja que no l’he pujat mai, i ja que hi som.....tirem amunt.

Només sortir de Núria em trobo a l´Albert una nano que només sortir ja s’ha posat la Jaqueta, xerrem, li explico lo del mòbil, i em comenta que tranquil que vagi amb ell, que ell vol arribar al final sense cap objectiu de temps, i que prefereix anar amb algú sobretot a la nit que es el més complicat, de cop se’m gira la truita i ho veig tot un pèl més optimista, faig el mateix que l’Albert i poso l’objectiu a acabar la cursa, sense pensar en temps. La pujada per la vall es xulissima, ens trobem cavalls, vaques, i el paisatge et deixa sense paraules. El ritme de l’Albert es un pèl fort per mi, però m’adapto i poc a poc anem pujant, avancem un parell de corredors, i tornem a coincidir amb la noia del ritme bo, aquí ja em poso la jaqueta pq fa fred, anem un grupet de 4 quan coronem el coll d’Eina, ja comencem a carenejar, amb l’Albert anem parlant i gaudint de les vistes , que ara podem veure tota la vall de Puigcerdà , passem per plaques de neu, rocs, i més rocs, i de sobte diem el següent pic deu ser el Puigmal, i l’Albert em diu, jo prefereixo pensar que es aquell del final, pq si no ho es això que ens emportem, dit i fet, llei de Murphy.... com no el del final era, jajajaja..

Seguim carenejant per llocs espectaculars, i finalment l’ultima pujada per coronar el Puigmal, de cop surt el sol, i em foto de calor, sóc l’únic que me trec la jaqueta, però es que jo sóc calorós i vaig millor amb fred, arribem al cim i el control es uns 10 metres sota el cim, pq bufa bastant vent, jo i l’Albert decidim fer cim, ja que hi som,  i després baixar el control, els altres corredors curiosament no fan cim, baixem al control que ens rebem com si fóssim de la família, quins cracks, m’ofereixen un glop de cervesa, la qual agraeixo i prenc amb molt de gust, ...que bona... i tirem avall. ( els pobres del control després ens vem assabentar que els van tenir que anar a buscar per canvi de temps heavy) .

A tot això vaig amb els ous escaldats, paro per posar una mica de vaselina, l’Albert va tirant ja que les baixades li costen més pq està operat dels dos genolls, i el boig fot ultres, quin crack, a tot això baixant li foto un xut a un roc, i això que a mi no m’agrada el futbol, i noto que alguna cosa  a passat al dit gros del peu dret, però la pedra no era molt gran i penso que es el cop, tot i així, cada vegada que em passava una mica baixant m’ho notava, arribem al avituallament de Fontalba, amb una ventada de collons, mengem bé, bevem i tirem cap a Planoles, que m’agradaria arribar de dia.

Fem una baixada corredora molt però que molt xula en la que anem trotant, tot i així veig que tinc que anar amb compte amb el peu dret, i que ja no puc baixar com vull, petit pujador, i baixada CRIMINAL fins a Planoles, ara si que flipo amb el peu, i tinc que tirar de quàdriceps per frenar-me i no retenir el peu, entre l’Albert i el seus genolls i jo el meu peu, semblem dos iaies baixant, ens avancen uns quants corredors.

Finalment arribem a Planoles, sopem com deu mana i per fi el 1er àpat calent, caldet, com s’agraeix, entrepà de formatge, beure molt i recuperar, aquí tenim la bossa amb el que aprofito per posar-me samarreta màniga llarga, em trec les bambes per veure el dit, però el mitjó no té sang, bona senyal, i no em fa mal, només quan faig baixades pronunciades i si tiro de quàdriceps ni ho noto.

En l’avituallament estem tots els corredors mirant-nos, i sens dir-ho tots desitjant que caigui una turmenta i així tenir l’excusa perfecte per abandonar, de cop es fa de nit, i torno sèriament en abandonar, ens han dit que a dalt al coll fa molt fred, i que han hagut d’evacuar una corredora per hipotèrmia, i ens obliguen de nou a portar jaqueta gore-tex, manta  tèrmica, i camiseta tèrmica, han començat a desqualificar a gent, i sincerament o trobo bé, penso en l’abandó , però la nit te bona pinta i em marco com a objectiu arribar a Ribes, trono a trucar a la família, però no puc contactar amb ells, els hi deixo missatge que tot bé i que segueixo.

Sortim amb l’Albert i agafem un corriol de bosc tancat impressionant, xulíssim alhora que duríssim i amb un pendent bestial, i a més amb fang, ens ajuntem amb un altre corredor, el Sergi, que decideix fer la nit amb nosaltres amb el que passem a ser un trio, ens trobem un corredor amb mal de panxa, que esta descansant, li preguntem si necessita algú, i ens diu que està bé que només descansa una estona, tirem, passem un vallat de vaques i li fot una picada a l’Albert que es queda plegat a terra flipant, el passem tots amb cura, ens trobem un segon vallat i ara es pica el Sergi, jajaja..ara ja riem.

 L’Albert està tirant molt fort i em costa seguir-lo, de cop para i diu que baixa el ritme, li diem que normal que anava massa fort, ens diu però collons si em seguíeu, ..ens descollonem els tres..,  em poso jo davant, baixem el ritme i comencem a xerrar amb el Sergi, així estem a punt de coronar, i comença a fer fred, ens posem jaqueta i guants, arribem a dalt amb un vent i molt fred, de seguida tirem avall, poc a poc l’Albert es va quedant enredera, l’anem esperant, però segueix quedant-se, finalment arribem al avituallament, mengem i bevem, fem uns riures  amb els voluntaris, i l’Albert que no arriba, ens comencem a preocupar i de cop arribar, petadíssim dels genolls, ens diu que té que descansar i que baixarà poc a poc que tirem, li diem que tirem fins a Ribes junts,  però diu que no, que tirem, ens acomiadem i tirem avall amb el Sergi, anem baixant però quasi no trotem, caminem ràpid, anem petant la xerrada, i se’ns van passant els kms sense adornar-nos, veiem llums de frontals en una muntanya llunyana, el famós Taga, quan penses que encara et queda pujar per allà on van aquelles llumetes que quasi no veus...uffff, millor no pensar-hi, finalment veiem Ribes de Freser a baix de tot, però ens queda una baixada de les que el meu peu recordarà, pendent brutal i interminable, arribem a baix, i al avituallament sopem com cal, sopeta, macarrons, i cafè i tot, ens recuperem molt bé.

Preguntem una mica per la cursa, i ens quedem sorpresos quan ens diuen que hi ha hagut molts abandons, i que alguns controls dels cims, també han tingut que baixar per les condicions climatològiques, aquí et dones compte que la duresa de la cursa, es per tothom igual i no son paranoies teves, a part amb els que he anat parlant durant la cursa, a quasi tothom se li ha passat per el cap abandonar alguna vegada, imagineu com es.

A tot això ja sóc a Ribes  de Freser, al km 92, només queden 28km, però amb el TAGA de 2.040m per davant, ja estic avisat d’altres corredors que es molt dur, amb rampots brutals, sobretot a la part final, a part ens han avisat que al cim fa MOLT fred i vent, i que anem ben abrigats.

Surto de Ribes quasi nou, ben menjat i begut, pugem xino xano amb el Sergi xerrant, i com que anava molt mentalitzat amb el Taga estava preparat de coco, i així poquet a poquet, xerrant arribem al final del camí, ara ja es només la pujada HEAVY fins al cim per el llom de la muntanya i el camí més recte, ens abriguem bé, fot una ventada de collons, quasi coronant em vola la gorra amb el frontal, l’agafo al aire de miracle, trec gorra em poso caputxa del gore-tex i frontal a sota, fem cim, evidentment el control no hi es, impossible estar allà, per sort la pujada el vent es a favor i ens ajuda a pujar però inclús massa i estic a punt de que em tiri el vent, baixem i ara es en contra, per sort es poc tros, canviem de vall, i tranquil·litat, ni una gota de vent, ara ja només es baixada, però quina baixada!

Amb tot això aquesta part de nit que jo no li trobava molt al·licient, ha estat molt  xula, no he tingut gens de son, encara que  els meus companys si, i té al seu rollo, coronant el Taga, veiem una tempesta per el Barcelonès que feia por. Pujant per el llom del Taga, amb la tempesta de fons, i a l’esquerra començava a despuntar el dia, lluitant amb el vent, va ser un moment xulo de la UTEMMONA que recordaré.

Baixem i arribem al avituallament, un altre cafetonet, una pasta, i avall, que només queden 12km, ens ho prenem amb tranquil·litat i gaudint de cada metre, bàsicament pq les cames no podien gaire més, el corriol era brutal, i anaves pensant que amb cames seria un corriol dels que fliparies baixant, i així poc a poc i per uns corriols espectaculars i xulíssims, fins i tot els últims corriols son impressionants, com s’ho han currat els organitzadors, uns cracks!

Ens avança un corredor a 1,5k de l’arribada tot corrent, el deixem passar pq ja no tenim esma de res, i ens comenta que està flipant amb la cursa per lo dura, jajajaja, i es que durilla ha estat per tothom em sembla.

Arribem a Sant Joan de les Abadesses, creuem el pont i de cop ens diuen que venen 4 corredors per darrera, i pensem ara hem de correr, uffff..., doncs si, surten forces d’on no en hi ha i fem un últim esprint per creuar l’arribada tot mirant al cel.

Ens abracem amb el Sergi, ho hem aconseguit!, hem arribat, no ens ho creiem! De seguida agafem bossa, ens abriguem de nou per no agafar fred, i ens quedem a fer una botifarra per esmorzar, ens entreguen la samarreta de l’Emmona que tan ens ha costat aconseguir, i aprofitem per fer la foto amb l’escut de l’Emmona que tenen el PLAER i ORGULL d’aixecar aquells humils corredors que acaben la gran UTEMMONA!

A l'arribada amb el Sergi 

Amb la botifarra davant, assentats mirant com van creuant l’arribada els diferents corredors, i els quals admiro per tenir el valor i la constància d’acabar aquesta gran cursa, de cop em venen moltes coses al cap, de la cursa i fora de la cursa, i no puc dir mai tan ORGULLOS com aquesta vegada que em vaig EMOCIONAR!

Però no he acabat, encara tenim el mòbil famós, que faig?, vaig a buscar-lo fent 5km més, crec que em mereixo un petit descans, ens acomiadem amb el Sergi, finalment vaig a la fonda, dutxada ràpida, on veig que el problema del dit gros era l’ungla trencada, i per sort poc, i un petit blau al dit. Intento dormir, cosa que aconsegueixo fer un parell d’hores, em llevo i tiro directe a la muntanya, el 1r km el faig amb cotxe, desprès agafo pals, i a refer els 2,5km següents amunt i després avall, buscant i buscant, i buscant, i finalmeeeeeenttttt.... res de res...el mòbil desaparegut del tot. Al final faig 5km més que suposo m’hauran anat bé per recordar a les cames que encara tenen que caminar, jajajajaja

Sento no tenir fotos de la cursa, haguessin sigut espectaculars, l’any que ve tornaré i us prometo fotos..jajajajaja ( NI DE CONYA) .... , amb fotos se que la crònica es molt més amena, igualment faig aquestes cròniques pq pugueu sentir el que jo sento, pq si hi ha algun corredor que la vulgui fer, sàpiga que es realment la UTEMMONA, i sigui conscient del que està fent, i pq entengueu pq soc tan FELIÇ fent aquestes ANIMALADES!

Agrair en especial al Albert ( que al final va tenir que abandonar) al Sergi, grans companys de cursa que gràcies a ells vaig poder acabar i gaudir encara mes de la experiència, a la organització per la espectacularitat de la ruta, així com de la complicada organització que requereix, als voluntaris un 30 sobre 10, van lluitar contra el vent i el fred com ningú, i a sobre ens cuidàvem com si fóssim de la família, i a tota la família i amics que em van animar i motivar com mai.   

Per cert una altre orgull d’acabar la cursa es que he donat els 117km a una causa solidaria, que canvien km per diners o productes, concretament jo ho he fet a través de www.iwopi.com, amb la causa per la Pell de Papallona del repte de la marca d’ulleres Cébé.  Aquí us deixo el vídeo de la causa solidaria amb el gran Sébastien  Chaigneau, la Nina Roma i la meva estimada muntanya de Montserrat de fons d’escenari.

Bons kms! 

Crònica Molló Trail! ESPECTACULAR

Tot preparant la Emmona, busco una cursa d’uns 40kms amb desnivell fort, miro al runedia, i em surt la Molló Trail, casualitats de la vida, es una cursa que a més està al costat de la Emmona, amb uns desnivells similars, i per el que he pogut saber passa per uns llocs que semblen impressionants! Es l’escollida sense dubtar-ho, es la 1ra edició i no tinc cap referència, però tinc molt bones sensacions sobre la cursa.

Ho comento amb un amic i s’anima però a fer la curta, si fer 29k i 1.500D+ es pot dir curt, jo m’apunto a la de 44k i 2.900mD+, bon aperitiu per Emmona.

Tinc el privilegi que el Josep te furgo, així que el dormir ja està solucionat, em passa a buscar i anem tirant cap a Molló dissabte tarda, ja petem la 1ra xerrada i fem les 1ras “risas”,  arribem, anem a buscar dorsal, i 1ra gran sorpresa, una bossa del corredor brutal, fuet, capsa de galetes com no de Camprodon, i un parell de peces de vestir per córrer… comencem bé,  a part ens fan un brífing personalitzat! Impressionant!

Busquem lloc per la furgo i després d’un passeig per la muntanya, decidim tornar al poble i dormir allà, sopem a la mateixa furgo, preparem els sacs i a dormir no sense abans fer unes cerveses, escollir la roba de demà, ( jo no tinc problema pq m’he deixat una de les samarretes, jajajaja) i petar la xerrada tot mirant les estrelles des del llit, privilegis de dormir en furgo.

El Josep es lleva abans, seran els nervis? Jo faig una mica més el mandra, esmorzem, prenem un “cafè alquitranero” made in Josep,  ens vestim i anem cap a la sortida, tinc un petit problema amb el camel back, però per sort aconsegueixo solucionar-ho.

A la sortida ens trobem al amo de la masia de Molló que uns mesos abans vem anar a passar un parell de dies amb les dones, i resulta que es el organitzador, ens desitja sort i ja dona la sortida, i som-hi! 

Per sort les dues curses surten alhora, amb el que podem anar junts fins km 23 aprox, la 1ra baixada ja te tela, i la pujada que la segueix DEUNIDO! El Josep es posa davant a marcar al ritme, ja que si em poso jo, no controlo tiro massa i després ho pago palmant a la 2na part de la cursa. 

Ja tenim unes vistes brutals, faig alguna foto que altre, i arribem al 1r coll, 1ra pujada feta, ara toca baixar, i fem el famós camí de la retirada ja a la part Francesa, ( camí que feien servir els exiliats per arribar a França), es un corriol ESPECTACULAR que fem tot baixant, faig una petita filmació, sort que el Josep anava al davant i controlant ritme, que jo ja l’hagués liat i després palmaria segur.

Arribem abaix de tot i agafem el camí de l’aigua que puja a la Torre del Mir, un corriol IMPRESSIONANT, diferent a la baixada d’abans però inclús més xulo!

Tot i que es corredor, decidim ser conservadors i anar tranquils, pugem caminant i trotant només en algun lloc que es deixava, arribant a dalt del corriol el Josep li fa molt mal el genoll, just arribem al avituallament tot animats per els nanos del poble, que cracks, seguim tirant i penso sort que te el genoll petat pq em costava seguir-li al ritme, de cop el Josep es para, el genoll de nou, decidim separar-nos i fem última foto junts.

Arribo a la collada i quines vistes, dignes de fotografia, o no?? ESPECTACULAR! Faig foto amb una bassa i uns cavalls, i de fons es veu el Costabona, el qual he de coronar, quan el veig … millor no us dic el que em passa per el cap. 

Arriba el Josep i li fag foto que val la pena! Patint però Gaudint!  Ara si ja en separem amb el Josep, tot just 3 km abans del previst, pq la baixada el genoll fot més mal, i poc a poc ens anem distanciant, tot i que es baixada em puc controlar i agafo un ritme constant, a mitja baixada quasi em passo de llarg en un desviament, per sort ho veig i rectifico, aviso al del meu darrera que no li passi el mateix, segueixo baixant fins arribar a Espinavell, poble on es separant les dues curses, ara bé la GRAN PUJADA al Costabona, i per advertir-nos del que ens espera tenim una 1ra rampa al mateix poble que en comptes d’anar endavant sembla que vagis enredera, jajaja!

 Xerro amb un altre corredor, amb el que comparteixo al 1km desde Espinavell, i aprofito per menjar entrepà Nocilla i gominoles, llavors decideixo començar a tirar i que passi el que tingui que passar, atrapo un altre corredor, després un altre, i penso que si no vaig massa fort, però em trobo bé i he reservat tota la 1ra part, agafo un altre corredor, i ja no en veig cap davant meu amb el que perdo la referència, arribo a un petit coll amb vistes xulissimes, una petita baixada i davant meu el senyor COSTABONA, esperant-nos sense pressa, sabedor de la seva duresa, una impressionant pic, amb una rampa de pujada que em deixa GLAÇAT! 

Al fons veig un corredor, bé ja tinc nova referència, em costa molt atrapar-lo pq no vegis com puja, finalment l’agafo i el passo, i tinc 3 corredors més al davant, van bastant junts, tb em costa moltíssim agafar-los, i la rampa encara puja més i més, començo a fer petites eses per pujar i no carregar tan els bessons, els atrapo i un d’ells em sona, li pregunto si es el del blog que explica la seva transpirinenca corrent en solitari, m’ho confirma i el felicito tan per la travessa com per el blog semprecorrent, els dos agafem ritmillo i pugem que pujarem, els altres dos companys poc a poc es van quedant, tenim dos estils ben diferents de pujar, mentres jo vaig fent petites eses el Salvador puja tot recte, es una passada, jo faig això amb el pendent que hi ha i em petant els bessons segur, quin crack, miro un moment enredera i veig un foto xula amb el Salvador pujant, la faig 

 seguim pujant pujant ...pujant..pujant...pujant.. em torno a girar i veig una ltre gran foto. i click! 

 ara ell tb me la fa a mi amb el Canigó radera,

crec que ens va anar de collons per agafar un pèl d’aire, de seguida seguim pujant i finalment fem cim, com no, parem a fer foto de record, espectaculars vistes des del pic del Costabona, amb tota la serralada del Canigó al fons.

I ara tot baixada, més ben dit quasi tot, la 1ra baixada es brutal, pel recte i molt dreta, ens perdem un moment, però retrobem el camí, el Salvador es posa davant i marca un bon ritme, arribem abaix al avituallament , parem agafem forces, i a conquistar els tobogans que ens queden per el davant, fem + o – uns 5 tobogans de puja i baixa, perfectes com a trenca cames, finalment comencem a baixar de debò, fent un eslàlom per l’herba espectacular, de seguida veig que no podré seguir el ritme del Salvador baixant, i decideixo anar al meu ritme ja que encara queda molta baixada, arribem a un pla, atrapem un altre corredor, l’avancem tots dos, però ja distanciats, ens quedem junts el corredor i jo, fins arribar al camí de carro que ens portarà a Molló, on no puc aguantar el ritme del altre corredor, i així pas rere pas finalment arribo , més content que ningú,  per haver tingut el privilegi no només de participar en aquesta cursa sinó d’haver-la gaudit a cada metre. 

A l’arribada m’emporto la sorpresa de que el Josep ha fet 2n veterans a la cursa de 29k, quin crack, sort que li feia mal al genoll, no només ha acabat sinó que a sobre fa podi.

Després de la cursa, si vols massatge, entrepà de botifarra, i quina botifarra ( en vaig menjar dos), i cerveseta fresca, i tot dins de l’organització, uns cracks!

Agraeixo a l’organització, al poble de Molló i a tots els animadors i voluntaris que ens hagin obert els seus racons naturals tan espectaculars, i ens hagin mimat en els avituallaments i animat en diversos racons de la cursa! Cursa molt recomanable, i no només per preparar la Emmona, que per dates es perfecte, si voleu gaudir d’un grandiós dia de córrer per muntanya, amb un ambient molt sa i un entorn meravellós, ja sabeu Mollo Trail 2015.

Tb agrair a la meva germana el pastís de galeta amb xocolata, collons que bo ni gels ni barretes ni res! 

Us deixo un vídeo flipat i "cachondo" fet ràpid amb imovie de la espectacular experiència viscuda!

Bons kms! 

Qui no te cap te ...... ! Crònica Matagalls-Montserrat 2013

Ja sabeu que m’agrada començar uns dies abans explicant una mica  la preparació, pero aquesta vegada no ho faré pq el mateix dia ja te tela ..telita.. tela.!

Molts de vosaltres ja sabreu que he fet la travessa Matagalls-Montserrat, pero el que no sabeu es que la travessa l’he fet dues vegades, vaig fer Montserrat-Matagalls-Montserrat, i us puc assegurar que ho vaig passar molt pitjor fent la travessa Montserrat-Matagalls amb diferents transports que no la Matagalls-Montserrat tot corrent.

Situem-nos, em llevo a les 9, tot correcte, esmorzo, tot bé, m’acomiado de la family, tot bé, faig un petit repàs mental, i recordo que no tinc el paper d’inscripció vàlid per pujar al bus que em portarà al Montseny desde Barcelona, vaig a una copisteria, llei de murphy ... tancada, vaig a una papereria, llei de Murphy 2 ....no tenen impressora, vaig a una tenda llei de Murphy 3.... no li va la impressora, ...peròoooo TACHANN ..em diu que hi ha una copisteria oberta, total ja porto 1km caminant pel poble, preparació perfecte per fer una travessa de 85,5k ..jajaja, finalment aconsegueixo imprimir, i surto cap a Montserrat, tinc la avantatja que casa els meus pares es tot just a 5km del monestir, i es on dormiré aquesta nit, deixo les 4 coses a casa els meus pares i enfilo cap al monestir a agafar el cremallera, però ..... a mitja pujada ...recordo que m’he deixat el paper del bus a sobre de la taula de casa els meus pares, dono la volta,  trovo el paper i cap amunt un altre vegada, ( un amic sempre em deia “ Qui no te cap te cames” i quanta raó tenia) , total tornem a pujar cap al monestir, de cop els cotxes parats a la carretera ( cua per accedir al pàrquing del monestir) , per sort tot just abans d’aturar-me hi ha un petit descampat , a on queden 3 places, i que ocupem en 20 segons tres cotxes..m’ha anat d’un pel... agafo tot, i xino xano cap al monestir, la cua es de 1,5km i de la barrera del pàrquing al cremallera deu haver-hi un altre km, total 1,5 + 1+ 1 del poble, ja porto 3,5km a les cames, 2,5 del quals en pujada i caloreta, bon escalfament per la travessa..jajaja.

Arribem  finalment al cremallera , el revisor, al veurem tot uniformat de córrer, em pregunta vas a la Matagalls, li contesto que si, i em diu estàs a punt de perdre el cremallera, i jo tot tranquil, li contesto cap problema quan surt el següent, em contesta, que enllaci amb el tren a Barcelona en una hora, EN UNAAA HORAAA???? Em començo a posar nerviós... per sort em valida el tiquet  el mateix revisor , corro escales avall, i entro al cremallera tot just quan sona el sorollet de tititi tititi.., d’un pel de nou, i ja van dos, em sento i em relaxo .... vaig a mirar l’hora per controlar a quina hora arribaré a Barcelona i TAXAAAaannn, m’he deixat el rellotge, ara si que em cau el món a sobre... amb el rellotge-gps puc controlar la travessa, els kms que he fet els que em queden, vaig controlant el ritme per no accelerar-me i palmar després, total es com un petit company de travessa, a més li vaig demanar a un amic pq la bateria del meu no dura tan temps...total seguim sense cap,  amb tot això arribo a la estació de Monistrol, baixo li pregunto a la revisora, a quina hora surt el tren i em diu a les 12:41.. , s’em foten uns ULLS COM PLATS!! Si els bus que et porten al Montseny surten de 13:00 a 14:00 de Barcelona, i com a mínim tinc una hora fins a Barcelona, hostia i jo anava tan tranquil.... pensant que tenía temps fins i tot per dinar..... ara em comencen a sortir els nervis de veritat! Tot i aixi sóc una persona bastant pragmàtica i decideixo preparar la bossa-camel back per la cursa, per no pensar-hi, de cop sento al passatger del costat parlant per telèfon dient que arribaria a les 14:00... em surt fum del cap! Em vaig apropant a BCN,  i veig que finalment arribaré a les 13:45, em preparo com si anés a fer un esprint, obro la porta i sèrie ( anar a muerte) al canto de 100m , paro per validar el tiquet , i una altre sèrie amb escales fins a plaça Espanya, agafo un taxi al vol, entro i li dic haig de ser a plaça Joanic a les dues, i em diu, “ tranquilo que llegamos”, dit i fet, a les 13:59 arribem, però no veiem el bus, hostiaaaa, ja li estava dient com l’acudit del gran Eugenio, Tito cap a Igualada, però canviant igualada per el Montseny..., pero per sort ..puja una mica i finalment els veiem al carrer a ma esquerra . De cop el taxista em diu, “no te preocupes,  me cruzo delante del bus y no lo dejo salir ” jajajaja un crack...!! li pago surto i em poso a la cúa ,  de cop sento el clàxon del taxi tot desesperat, m’apropo i em dona la gorra.. recordeu lo de que no te cap te.... doncs em va “que ni al pelo”... em torno a posar a la cua, de cop penso .. collons si no he dinat res... i vaig amb dos torrades de pernil desde el matí, veig al Bon Preu que per sort està obert, a més fan entrepans, entrepà de pernil i coke, si un altre vegada pernil, jajajaja cap .. cap diríem que no en tinc... jajajaja.. em poso a la cua, de cop veig que el bus se’n va... se’m desencaixa la cara, comencen de nou els càlculs, si son les 14:10, surto a les 16:11, i un bus deu tardar 1:30 en arribar a Coll Formic , tinc que esperar que arribi el pròxim bus, i esperar que s’ompli per sortir, conclusió.....NO FANTA NO WAY!!  ..... De sobte... em pica una noia per darrera de la organització, i em diu “busquem dos que vagin sols per omplir el bus de dalt”, no havia acabat de dir dalt que ja estava pujant el bus, i això que estava 50 metres més amunt...jajajaja!!!

I finalment ......RELAAAAXXXXXX!!!!!! Tot enfilant camí cap a Coll Formic em menjo tranquil·lament el entrepà, faig una senyora “siesta” de 20 minuts,..que “grandes” aquestes siestasssss...., al despertar començo a parlar amb el del meu costat, que també s’estrena a la Matagalls, arribant a Coll Formic, una mica de cua, però tinc 20 minutets per preparar-me, un riuet, em canvio  la camiseta i em poso la de tirants ( es la meva 1ra camiseta tècnica, i li tinc un especial “carinyuuu”) , vaig cap a la sortida, i son les 16:07, tot i estant allà casi se’m passa l’hora, recordeu que vaig sense rellotge, tinc 4 minuts per gaudir i pensar que faré en cursa i fer una fotillo. 

En aquest 4 minutets, decideixo córrer per sensacions i gaudint la travessa, jajaja, millor dit es la única opció que em queda després de deixar-me el rellotge-gps, sembla fàcil  córrer per sensacions, però es complicat en una travessa llarga,  sobretot al principi pq les sensacions son bones, pots apretar més i pagar-ho més tard.

Son les 16: 11 i finalment començoooooooooooooo!!!!

Ara enteneu la duresa de la meva 1ra travessa Montserrat-Matagalls, jajajjaa , i que per mi aquesta sortida de la travessa tingui un sabor especial d’alegria i tranquil·litat a l’hora, amb el QUE HE HAGUT DE PATIR per arribar-hi! Jajajajaja.

Ara només he de fer 85,5km i calculo córrer sobre unes 12 hores, si em trobo bé, per anar a dormir a casa meva ( Montserrat). Vist així no es tan dur, eh!!

Sortim per un corriol de uns 50 mts els quals faig caminant darrera d’un grup gran de gent, arriba el camí de carro, m’ajusto la gorra i a començar a córrer, durant tota la petita pujada fins el 1er control, vaig passant a tots els caminants , tinc unes 300 persones davant meu, ja que la sortida es de 16:00 a les 18:00 i surten 30 persones cada minut, he tingut sort en el sorteig de la sortida, i sortir davant t’assegura dues coses, poca gent per avançar, i més llum solar. A mida que vas avançant gent et dones conta de la importància de la travessa Matagalls-Montserrat, no us podria dir un perfil exacte dels que fan la travessa, gent gran, nanos, noies, nois, famílies, es espectacular, i amb una cara d’il·lusió tothom impressionant , i a uns ritmes per anar caminant molt alts, inclús em trobo gent gran corrent i tot, per mi aquest son els autèntics herois de la travessa, estar més de 16hores , incloent una nit sencera es de bojos , però uns bojos QUE S’HO ESTAN PASSANT DE COLLONS!!

Al arribar al 1er control després de la 1ra pujada, em noto els bessons carregats, mai se’m carreguen i es molt estrany, llavors decideixo anar al ritme que em marquin els bessons per no tenir rampes ni que se’m pugi el bessó, i es que un dia un amic em va explicar com se li pujava un bessó, i es d’aquelles experiències que es millor no viure-les.

Ara ve una baixada llarguíssima que acaba en el 1er avituallament, poc a poc vaig avançant corredors i uns altres m’avancen a mi, a Aiguafreda ja tenim els primers ànims de la gent del poble, que s’agreixen moltíssim, arribo al avituallament amb un grupet, com que he dinat només un entrepà, decideixo menjar MOLT BE als avituallaments, aquesta vegada em decanto per uns trossos de  pastis amb trossos de xocolata i fruits secs, he decidit agafar-ho tot i menjar caminant, així les cames no paren gaire estona i no em costa tan tornar a córrer, pujo per un petit corriol alhora que  acabo de menjar,  collons el pastis està boníssim, també deixeu-me dir  que els voluntaris dels controls i avituallaments SON MOLT BEN PARITS, et tracten com si fossis de la família!

Ara ve un pujadot dels macos, decideixo seguir corrent , veig un grup de 5 corredors davant meu que ja caminen, jo erre que erre corrent, finalment el desnivell pot amb mi i camino, veig que queda poc per coronar, i torno a córrer , avanço als 5 corredors, i penso com la pujada duri molt més faig un RIDICUL de collons, pq hagués tingut que caminar de nou, ...... per sort al coll es allà mateix i em permet arribar corrents tot just darrera un altre corredor, passem junts el 2on control, i enfilem una pujada , segueixo a bon ritme, segueixo amb els bessons carregats i  no es normal, agafem un camí de carro que ens porta a una altre pujada avanço un altre corredor, el miro i fot cara de patir, em perdo en un desviament i ens retrobem amb al corredor, li pregunto que com va, i em diu que té carregats el bessons i amb ell mai li passa, HOSTIAaaa penso lo mateix que em passa a mi, “ja se que mal de muchos consuelo de tontos”, però ja penso que lo dels bessons deu ser normal i començo a apretar de nou.

Fem una trialera molt maca, arribo a dos corredors més els quals em deixen avançar en un corriol ES...PEC...TA...CU...LAR! aquí gaudeixo molt, i es que els corriols i les trialeres em tenen enganxat. Segueixo ja tot sol  carenant una muntanya per camí de carro, arriba una baixada i m’avancen un parell de corredors, un dels quals ..pobre.. es fot un lletot guapo..guapooo... parem els dos que anàvem corrent, li preguntem si està bé, per sort s’aixeca, ens contesta que si, i segueix com un tiro, dubto si seguir-los i incrementar el ritme o seguir al meu ritme, està clara la decisió sensata, no? Seguirlos..jajaja, fem una trialera de baixada molt maca i tècnica, i de seguida el control 3, saludem als voluntaris ( de nou que cracks), i els felicito per el traçat de la travessa, ja que de moment m’ho estic passant a “LO GRANDE” , seguim cap avall, i arribem a una crta a on hi ha gent animant, petit subidón anímic.

Ara ja enfilem els tres per un camí de carro, de cop un d’ells para a fer un riuet, l’altre em diu que té “flato” , jo veig dos corredors més al davant i decideixo seguir amb el meu ritme constant, que fins ara m’ha anat molt bé, els atrapo i avanço , petit corriolet, agafem camí i de cop em trobo a un paio que em diu vas al 7e, i tens tres davant, i penso però que diu aquest home, 7e de que???, i segueixo al meu ritme constant, i em trobo un altre home que em diu al mateix, i a més em diu que tinc 3 just davant, i penso però si jo vaig a fer 12hores, encara que penso que com he sortit dels 1ers de Coll Formic, ja podria ser ja, encara que no em quadrava gaire.

Arribo al 2on avituallament , fem un mica de “cachondeo” amb els voluntaris ( Sou brutaaalss), i demano sal, ja que he sentit o llegit que per prevenir les rampes , et tens que prendre sal, em contesten que es la 1ra vegada que els hi demanen, i la veritat es que jo mai n’havia pres abans, però els bessons els segueixo notant molt carregats, i val més prevenir que curar, al no tenir sal, agafo un parell d’entrepans de tonyina, el meu grapat de fruits secs, i surto caminant tot xino xano de nou, els tres corredors que tenia davant encara estan al avituallament, amb el que com així, mig dissimulant i com qui no vol acabo d’avançar 3 corredors més, jajajajajaja,  vaig tot endrapant el entrepà de tonyina, i un dels corredors es posa al meu costat a caminar, i comencem a xerrar, ....de cop em diu que per ell es un entrenament llarg, se’m foten els ulls com plats, li dic ENTRENAMENTTTT?? I em diu que si que te una cursa de 160km a Isla reunión, hostia quina enveja em dona de cop, total que seguim xerrant i jo menjant, li dic que tiri que jo fins que no acabi de menjar no torno a córrer, però em diu que no s’està trobant bé i que ja li va bé, de cop ens avança un dels corredors del avituallament, seguim caminant fins que arribem a un corriol, comencem a córrer de nou, passem al camí de carro i recordo que aquest tram ja l’havia fet en un reconeixement, ara be un pujada molt llarga fins al control 4, doncs res arranco a córrer i veig que el company de xerrada decideix anar un pel més tranquil, segueixo amb el meu ritme constant i gaudint del lloc per on passem, a part sabia que al final, tot just passat al control, venia un corriol molt guapo, i a mi si algú m’agrada es córrer per corriols.

Tornem a la pujada, segueixo corrent tot i la pujada, la veritat es que no tenia intenció de córrer, però em trobava bé, els bessons m’ho permetien de moment, i recordo que quan vaig fer aquest tram anteriorment ho vaig fer tot corrent, encara que vaig arribar petadillo a dalt.  De cop veig el corredor d’abans, l’avanço ja que ell va caminant, em pregunta la hora, li dic que no porto rellotge, ja som dos que anem per sensacions, encara que jo no he pogut escollir, tot calculant l’hora per la llum que hi havia ja arribo al control 4, veig que son les 20:10 , i el del control em diu que tinc el 3er a 2 minuts, fins aleshores no m’havia plantejat res, simplement corria, i em feia gràcia això d’anar avançant posicions, però res més, mai he estat al davant de ninguna cursa, ni ho tornaré a estar, això es una travessa no pas cap cursa, però simplement la sort del sorteig de la sortida ha propiciat que estigui davant de la travessa, i com que hi ets, no ens enganyarem.... comences  a liarla una mica.

De cop ja ens posem al corriol, 1er puja, després baixa per tornar a pujar lleugerament, aprofito per fer un riuet, menjar un gel que fins ara no n’havia menjat cap, guardo el embolcall ( Que per cert tot sigui dit, hi ha persones que s’han trobat embolcalls de gels i barretes durant tot recorregut, crec que no costa res als corredors o caminants guardar-los, i tirar-los al següent avituallament, en curses de muntanya, es posen el número de dorsal als gels i barretes i si es troba algun queden automàticament desqualificats, em semblaria una bona solució), jo guardo el embolcall en lloc segur pq no em caigui, i segueixo gaudint del corriol.

En aquells moments recordo la sal per els bessons, ara ve la FLIPADA DE LA TRAVESSA... un dia vaig llegir que una corredora d’elit amb els mateixos problemes que jo als bessons es va començar a xupar la suor del braç, ja que porta sal, i siiii.... CONFESOooo que ho vaig fer una quantes vegades, jajaja, pero sempre quan estava sol, que em feia una vergonya de collons, jajaja.

Ja sortim al camí de carro que ens ha de portar a Sant Llorenç Savall, poble que em faria il·lusió arriba de dia, en aquest camí em trobo al 3er , ell para un moment , encara no se pq, però ens saludem i l’avanço, hi ha una mica de boira i hi ha aire en contra, amb el que fa un pel de fred, però a mi m’agrada córrer amb fred, i tiro endavant, segueixo amb el ritme constant i encarem la baixada fins a Sant Llorenç, a uns 2km d’arribar desisteixo d’arribar a Sant Llorenç sense llum, ja no es veu res, trec el frontal, s’em cau el embolcall del gel, paro... recullo el embolcall,  em poso al frontal i ...... click..click...clickclick...click, collooooonnnsss .....ara no va, NO VOLIES ARRIBAR SENSE FRONTAL ENCES, doncs ja ho TENS... CAPULL.....!!! Jajajajja,

Ja veig al avituallament, em fan una rebuda ESPECTACULAR! Inclús em cohibeix  i tot,  pero això d’anar 3er a la Travessa te els seus avantatges, jajajaja, li començo a agafar “el gustillo”, ara paro una mica més d’estona, primer de tot arreglo el frontal, per sort son les piles que estan mal posades ( normal als nervis del tren), em prenc un  caldo...mmmmmmm...que bo!! Bec suc, aigua, i acabo amb coke, tot en el mateix envás on vas...agafo dos entrepans salats,  els meus fruits secs i xino xano.. crta avall, tot just quan marxo arriba un grupet de 3 o 4 corredors, baixant per el poble la gent em va animant ( brutallll), menjar-se dos entrepans de bimbo es més dificil del que em pensava, però fins que no acabo no torno a córrer, cap dels corredors sorprenentment m’ha atrapat, arribo a una masia a on per sort em donen aigua, pq ja m’havia ventilat la coke i no em quedava res,  em donen ànims a part de l’aigua, es una baixada i pujada, i veig els altres corredors que es van apropant, comença la pujada i segueixo amb el meu ritme constant al meu rollo, penso ara venen tots els fitipaldis que han sortir darrera meu, ja estic en una baixada i de cop les abdominals se’m foten duríssimes, no se pq no m’ha passat mai, penso en caminar, però dic... tira una mica pq sembla passatger, i per sort així va ser , passat un minutet passa del tot, i ja arribo al control 5, em recorden que vaig 3er, els felicito per la organització, pot semblar pilota, però la veritat es que la travessa es brutal i la seva organització té que ser molt complicada i més si tenim en compte que tots son voluntaris.

Tornem a córrer, ara em toca una riera-trialera de les que gaudeixo a tope, a part després venen uns corriols molt xulos, aquest tram gaudeixo com un nen petit, imagineu-vos de nit, corrent sols, per corriols i trialeres, amb un pel de fresqueta, impressionant ! Ara tot s’acabaaaa....., a tot aixó no sento cap corredor, ni veig cap frontal a prop, i ara em toca la gran pujada fins Matadepera, un camí de carro que puja MOLT pero MOOOLT! Just abaix decideixo fer caminant el 1er tros, i menjar una pizza que porto, si si una pizza, jajaja, es una barreta amb sabor a pizza per canviar una mica, me la menjo i bec molt, tot just quan acabo i començo a córrer en una corva de 180º veig un frontal, dic ja els tenim aqui, jo al meu ritmet i anar fent, puja que pujarás, un altre tram dur que camino i em trobo un noi amb un gos baixant que m’anima, per respecte a ell em poso a córrer , arribo a un coll, petita baixada i control, els hi pregunto per l’avituallament ja que m’estic quedant sense aigua, efectes de la pizza, jajaja, em diu tot just a 1,6k, faig una pujada trialera caminaaaaaaaannt, i ja enfilo cap al avituallament, arribo i super rebudaaaa, en aquest avituallament de Matadapera, em cuidan com un fill, em pregunten que vull, necessito, si està bo el caldo, el suc, l’aigua, etc.... menjo alguna fruita i arriban dos nois més, carrego bidonet agafo fruits sec i marxo de nou xino xano, faig una baixadaaaaaaaaa per asfalt bastant aburridota i caminant tot menjant, al final de tot petit corriol cap amunt, pujada per una urbanització i camí de carro amunt, ja vaig corrent desde el corriol , patint al asfalt, i gaudint a la muntanya, un aire fresquet m’acompanya fins que arribo al següent control, xerrem una mica i camí de carro avall.

Un tros d’asfalt curtet i una trialera ESPECTACULAR, que vaig gaudir la HOSTIAAAA! De nit , sol amb el frontal i baixant la trialeraaaaa, aquest va ser un dels grans moments de la Matagalls-Montserrat, al mig control i més trialera de baixada-pujada i baixada fins arribar a Vacarisses, tot just entrar ja m’animen, arribo al avituallament, fem unes “risas”, carrego d’aquarius, agafo dos entrepans de nocilla, els fruits secs, i xino xano de nou, faig tot el camí de carro caminant, arribo al asfalt i començo a córrer, però he estat massa estona caminant i els bessons “flipan en coloreees”,  i baixo ritme, de cop em passa un corredor com un coet, penso aquest atrapa els de davant segur, com pot anar a aquest ritme quan portem prop de 71km corrent, i així acaba la meva aventura en la 3ra posició , a més ara em ve un tros d’asfalt llarg i pesat que pateixo bastant, al final petita pujada per camí de carro que em fa recuperar sensacions, control ràpid, i trialera de baixada, que aprofito per gaudir de nou, fer un riuet, i començar a gaudir de l’arribada, ja que estic apunt d’arribar a Monistrol.

Ja queda moooolt poquet, un cop dins Monistrol, un grup de gent al costat de la font ens ànima, cosa de agrair la hòstia pq deuen ser més de la 1:30 de la matinada, em pregunten si vull aigua, els hi pregunto si no hi ha avituallament, em contesten que no, i els hi dic que llavors SI... SI US PLAU, que estarem cansat però educats ho som..jajaja... de cop, un em diu ......COLLONS MARCCC QUE FOTSSS... era el Roger de la transeyera que vaig conèixer tot just una setmana abans, hòstia no se pq però quan veus algú conegut et dona un petit subidón, em fa fotillo, i al lio que ja porto estoneta parat.

Davant tinc la meva última pujada a Montserrat, tot corriol-trialera molt maca, d’aquelles que es gaudeixen, vaig començar tranqui, però les sensacions eren molt bones, i vaig començar a apretar i córrer allà on podia , arribo al últim control tot corrent, no li va el lector de codi de barres del dorsal, per sort te un altre i ho solucionem, marxo d’allà tot cantant amb els del control que estan amb la guitarra animant-se a ells o els corredors encara no ho tinc clar, però igualment es d’agrair, pujo, pujo segueixo corrent, camino un tros, de cop ....aixeco el cap.... i veig un frontal davant, de cop penso Nooooo, i un Siiiiii a la vegada, el No , per... “ara tinc que apretar per intentar agafar-lo” , i Siiii per la il·lusió que em fa arribar 3er, ja se que es una Travessa, i que per temps ni de conya seré 3er, però sóc de Montserrat i el 3er lloc d’arribada simbòlic seria molt especial i il·lusionant, total que apretoooo, un estona més tard l’atrapo, m’emporto una sorpresa ja que pensava que seria el 2on, però no es el Jaume, el noi que m’ha avançat a Vacarisses i que anava com un coet, parlo amb ell per veure si està bé, i em comenta que està de baixón, però que esta bé i que puja al seu ritme, jo continuo amb el meu ritme i poc a poc ens anem distanciant.

Les meves sensacions son molt bones i corro quan puc i camino ràpid quan es complica el desnivell, pujo, pujo, pujo, de cop arribo a les escales, segueixo pujant, intento córrer, però no puc, bufa vent i sento alguna cosa però no se que es, aixeco el cap i veig que es  algú que m’anima desde dalt, però amb el vent no es sent gaire, petit subidón d’ànims, els hi agraeixo, pujo escales del cremallera, pujo escales del monestir, i han posat una catifa vermella d’arribada, quins cracks!! Un pas, dos pasos i ja hi som, finalment 3er en arribar, recordeu que no en temps, a Montserrat, imagineu l’emoció i sensació que té un Montserratí, quan es el 3er arribat de la Matagalls-Montserrat.... podriem dir que una llagrimeta interior vem tenir. 

De nou felicito i AGRAEIXO als VOLUNTARIS!! Ara si que ja ho puc dir SOU MOLT BEN PARITS!!!

Em fan fotoooo, 

pregunto per el guanyador i el 2n, el 2n ja ha marxat i el 1er estar assegut tot tranquil , el vaig a felicitar i xarrem una mica, torno a reposar energies al avituallament, llavors arriba al Jaume que arriba 4t a dalt, però ha fet millor temps que jo, ja que ha sortit més tard que jo, xarrem una mica, de cop ve a acomiadar-se el 1r, el Santi, amb cara de pena els  hi pregunto si em poden acompanyar al cotxe, ja que com recordeu el tinc a 2,5km i no puc fer ni una passa més, i em diu que ...NO, que m’espavili...jajajajja no home no, el tio es un crack i m’acompanya encantat, xarrem i em confessa un dels problemes d’anar 1er i que no hi havia pensat, el pobre Santi  es va menjar 3 milions de teranyines amb les conseqüents aranyes, ens descollonem quan m’ho explica!! I li comento que jo només me’n vaig menjar una, imagineu-vos el temps que ha fet el crack del Santi, que fins i tot,  una aranya té temps de fer una teranyina entre el seu pas i el meu...jajajaja.  M’acompanya al cotxe, ens despedim, i cap a casa a dormir, en 5 minuts ja sóc a casa, jajajaja!!

Obro l’aixeta de la dutxa i m’enrecordo que no he engegat al calentador, seguim amb el cap, que definitivament no es el meu fort, jajaja ...dutxa d’aigua freda després de 85,5km, al llit i a dormirrrrrrrrrrrrrr!!!

Conclusions:

1-Us explicaré el meu secret d’aquesta travessa ;

QUI NO TE CAP TE........ CAMESSSS!!  .... alguna ventatja te que tenir... no tenir cap! 

Aquest gran amic meu també em deia que; HI HA MANS QUE HAURIEN DE PORTAR MITJONS ( perdoneu les faltes) jajajaja

2- Demano perdó diví , ja que estava escrit en algún lloc que havia d’arribar el 3r, sino com expliqueu: 

El pàrquing miraculós a Montserrat

La gran atenció del revisor del cremallera ( Gràcies)

El Taxista “tranquilo que me cruzó delante del bus” ( Gràcies)

El Taxista de nou per tornar-me la gorra ( Gràcies)

El voluntari que em va colar al bus ( Gràcies)

La Moreneta que va fer mans i mànigues pq un montserratí arribes 3er ( Gràcies per les molèsties)

3- I ara flipareu ....quin era el meu dorsal????

                                   333....jajajaja...i es que estava escrit...

Bons Kms!