Crònica Emmona Ultra Trail! Quan simplement ets FELIÇ!

No se ni com començar amb aquesta crònica….

Faré un petita foto numèrica de la cursa, aviam si així es pot entendre el que es realment la UTEMMONA.

110,5km i 8.450m D+ vist hagi fredament impressiona , i fa respecte però no acaba d’acollonir.

I si us dic que fem uns 9 pics, dels quals un es el Puigmal amb 2.914m, 4 pics més sobre els 2.800m, i tres pics més sobre els 2.000m, que un 40% del recorregut es per sobre els 2.000m.

Que hem petit calor, fred, vent, per sort pluja jo en particular no en vaig tenir.

Que de 470 inscrits, crec que vem sortir sobre uns 420, i només hem acabat uns 230 corredors, es a dir la meitat dels inscrits. 

Que dels que vem acabar, almenys amb alguns que vaig parlar, sens va passar per el cap abandonar en algun moment de la cursa.

El guanyador de la cursa ha necessitat 16 hores per acabar-la, i li a tret més d’una hora al 2on, i més de 4h al 20e , i jo he necessitat quasi 27 hores!

I el perfil pq quan el veus ja acollona per si mateix! 

Això son dades per conèixer la autèntica UTEMMONA, però llavors, us preguntareu pq correm aquesta animalada, oi?

Doncs fácil resposta, pq el recorregut per el que passa tota la UTEMMONA es un privilegi per tots els sentits, un entorn únic, meravellós, que et provoca uns sentiments únics, que cada metre, cada racó es un espai natural irrepetible.

Llavors pq fer-ho amb una cursa tot en un dia?

Aquesta es més difícil de respondre, però crec que es una experiència única, els sentits es tornen més sensibles amb el que et permet valorar encara més el que t’envolta, l’ambient que es viu amb els altres participants, voluntaris, organitzadors, es impressionant, les petites experiències puntuals de fets concrets son brutals, l’esforç , la il·lusió, el recolzament de família, amistats, son petits valors individuals que quan s’ajunten et permeten viure aquesta experiència única, i el que crec es la gran resposta que crec tothom podrà entendre, simplement sóc MOLT FELIÇ quan  ho estic vivint!  I a vegades com una imatge val mes que mil paraules, aquí teniu la espectacular foto al Bastiments que em va fer la fotógrafa Gemma Serra ( merci per la foto!) que mostra perfectament el que us estic intentant explicar!. 

Un nano feliç! 

Un cop situats i crec que tothom conscient del que realment es la UTEMMONA, comencem amb la crònica de la cursa en si!

Sortida desde St Joan de les Abadesses, i ja hi som, filmo una mica la sortida amb el mòbil, i ja enfilem cap a la muntanya, em situo bastant endavant, encara que la idea es anar amb calma i poc a poc, al 1km ja estem a la muntanya i em comencen a avançar corredors, aprofito el 2on km per fer un riuet, treure els bastons, i guardar els “manguitos” que portava posats per el fred matiner, iiiiiiiiiiiii ja hi som, de cop veig que no porto el mòbil, se m’ha caigut, estrenat tot just fa 2 mesos, paro i recullo , em poso  a córrer en direcció contraria preguntant a tots els corredors que encara anem tots junts, i res de res, s’acaben els corredors i segueixo buscant, em trobo al que tanquen la cursa i res de res, pujo amb ells fent batuda per trobar-lo i res, tampoc hi ha cobertura i no puc trucar per sentir-lo.

Només començar i em quedo sense mòbil, em trobo l’últim de les dues curses, es a dir sobre els 750, i ja havent fet 3km de més que quan tens 110km, tot suma, imagineu quin començament de cursa per el COCO. Penso enviar-ho tot a dida de la emprenyada que he agafat, però penso que avisaré a organització i aviam si el poden trobar ells, o que l’hagi agafat un corredor i el deixi al 1er control.

De la emprenyada que agafo començo a tirar fort, mal fet, però necessitava treure’m la ràbia de sobre, arribo al 1er avituallament i no saben res del mòbil, els hi explico tot, aviam si poden fer una batuda ells i per casualitat el troben, tiro amunt cap al Puig Estela, la 1ra pujadeta xula, segueixo a ritme fort i començo a avançar corredors, aixeco la vista, i ja tinc les 1ras recompenses visuals, ESPECTACULAR i això només acaba de començar ( ho sento, sense mòbil no tinc fotos i la crònica serà un pèl menys entretinguda, tindré que tornar a fer UTEMMONA per les fotos, jajajja.. NI DE CONYA..jajajaja.. mmmm... ja veurem..jajaja), ja se’m comença a passar l’emprenyada, l’última rampa decideixo no avançar i anar a ritme de la gent, que sino petaré. Fem 1er cim al Puig Estela, em giro i quines vistes, veig al fons el poble de Pardines, on es el 1er control.

De cop em trobo davant meu un ESPECTACLE DANTESC, jajajaja...una baixada , millor dit una pista NEGRE, plena d’herba i fang amb unes 200 persones, caient, baixant de cul, alguns intentant no se que, es com si estigues somiant, reconec que em vaig descollonar viu, pq tingueu una idea es com la baixada amb herba aquella que fan per la tele rodolant un formatge, el mateix però amb mes gent i crec que inclús amb més pendent, van ser uns 10 minuts molt “cachondos”, arribant a baix, imagineu l’espectacle que em vaig parar un minutet a contemplar-ho, encara  incrèdul, jajajaja, no em paro a descriure més pq no acabaria mai la crònica.

Segueixo baixada ara ja més normaleta, encara pensant amb el mòbil, una petita pujada i ja som a Pardines, 1er control, paro, menjo, bec, i començo a tirar la pujada que es llarga , m’ajunto amb un parell de nanos que tb fan la ultra, xerrem una estona i així la pujada es fa més amena, segueixo emprenyat però,  i començo a tirar fortet per uns corriols molt xulos, arribo a avituallament, veig que donen arròs, dubto si sí o si no, penso amb els 110km, i de cop s’esvaeixen els dubtes, paro i menjo l’arròs amb tonyina, síndria, fruits secs i bec, 1er descans d’uns 10 minuts, a tot això ja he vist un corredor petat, i no portem ni 25km, seguim amunt amunt, que xulo, passem un coll, amb una colla de joves animant la hostia, que cracks, bé una petita baixada corredora, però que decideixo conservar i anar tranquil·let, poc a poc vaig avançant més corredors, anem seguint un rierol per una vall maquíssima que ens porta finalment al famós coll de la Marrana, amb l’ imponent BASTIMENTS al fons, 1er gran pic de l’UTEMMONA, ja veig gent coronant el bastiments, i jo encara sóc a baix de tot, la pujadeta al coll de la Marrana es un PUJADOT curt però DUR de collons, agafo el ritme d’una noia que la veig molt fina i constant, em costa un pèl seguir-la però poc a poc ho aconsegueixo.

Arribem al coll de la marrana, paro menjo una ensaïmada, bec , i veig la noia que tirar, hagués agafat una altre ensaïmada, però el ritme de la noia em va molt be i decideixo tirar, gran error!!

Tot just sortir, veig un altre nano plegat a terra, sembla que amb mal d’alçada o que s’hagi quedat sense energia, li preguntem si està bé, ens contesten als seu companys que ja estan reculant. Aixeco al cap i veig el Bastiments amb una rampa de pujada de les que fan POR, poc a poc i pas a pas, ens aproximem al cim, l’entorn es indescriptible, i quan fem el cim dels Bastiments amb els seus 2.881m, ja es impressionant!

Ens marquen el pas i ens diuen que anem el 200 de les dues curses, no em quadra gaire, pq no recordo haver avançat tanta gent, recordeu que sortia l’últim sobre el 750 i ara sóc sobre el 200, per això decideixo que ja he trobat el meu lloc a la cursa, i que a partir d’ara, ritme més tranquil i constant, a part estic en una carena ESPECTACULAR, amb un costat als Pirineus francès a l’altre el català, no es pot córrer per el pedregar, son quasi tot tarteres, però millor així, ja que gaudim més!

Corono els altres cims amb un constant puja i baixa, Pic de l’infern ( 2.860m), Coll de Noucreus ( 2.803m), Puig de Fontnegre ( 2.728m), i tirant cap al pic de l’Aliga ( 2.422m), em trobo al Quim, el fotògraf que em va deixar immortalitzat a la revista Trail en la UT de Collserola, xerrem una mica, i cap avall, cap a Núria. Em començo a trobar faltat d’energia, ( per no haver menjat més en avituallament anterior), i la baixada fins a Núria se’m fa molt llarga i dura, a part encara estic pensant amb el mòbil, a part tindré a la família patint al no saber res de mi, arribo com puc a Núria, on veig a tots els de la Marató que ja han arribat estirats a l’herba prenent el solet, tot dinant i relaxats, uffff que dur serà marxar d’aquí.

Aquí penso per 1era vegada realment en abandonar, estem al km 48 i porto 9hores de cursa, tot just fa 1 mes vaig fer una cursa de 44k i vaig trigar 5h30, ja se que es diferent, i que les comparacions son odioses, però realment veus el diferencial de duresa de  la UTEMMONA. Veus els de la Marató relaxats amb la feina feta, prenent al sol, amb la família i amics comentant la jugada, i a tu encara et queden 62km, a part el temps s’està girant, i estic buit d’energia, decideixo entrar a menjar i després veure que farem, menjo macarrons, i macarrons, plàtans, i fruits secs, bec molt, xocolata i em torno a trobar bé d’energia, surto a fora i parlo amb organització per lo del mòbil, res de res no l’han trobat, em deixen el mòbil per fer un truc a la família per avisar que estic bé, com que he perdut el mòbil i no em se tots els telèfons, faig truc al que em ser, però em surt la bústia, deixo missatge i whatsapp, i penso que faig, i penso, i pensoooo..... sento a l’organització que el temps esta canviant i que estem obligats a anar amb Jaqueta Gore-tex i mínim 1 litre d’aigua per deixar-nos sortir, això vol dir que fa molt fred a dalt al Puigmal i que el pròxim avituallament es lluny, sincerament no entenc que algú es plantegi pujar a 2.900m sense jaqueta Gore-tex ni aigua, per molt bon temps que faci, jo sempre vaig ben equipat encara que foti calor, pq el temps en alçada et canvia en 5 minuts.

Finalment decideixo seguir  i arribar a Planoles, ja que que tinc la bossa amb recanvi de roba i allà ja decidiré que faig, a part em fa especial il·lusió fer el Puigmal, ja que no l’he pujat mai, i ja que hi som.....tirem amunt.

Només sortir de Núria em trobo a l´Albert una nano que només sortir ja s’ha posat la Jaqueta, xerrem, li explico lo del mòbil, i em comenta que tranquil que vagi amb ell, que ell vol arribar al final sense cap objectiu de temps, i que prefereix anar amb algú sobretot a la nit que es el més complicat, de cop se’m gira la truita i ho veig tot un pèl més optimista, faig el mateix que l’Albert i poso l’objectiu a acabar la cursa, sense pensar en temps. La pujada per la vall es xulissima, ens trobem cavalls, vaques, i el paisatge et deixa sense paraules. El ritme de l’Albert es un pèl fort per mi, però m’adapto i poc a poc anem pujant, avancem un parell de corredors, i tornem a coincidir amb la noia del ritme bo, aquí ja em poso la jaqueta pq fa fred, anem un grupet de 4 quan coronem el coll d’Eina, ja comencem a carenejar, amb l’Albert anem parlant i gaudint de les vistes , que ara podem veure tota la vall de Puigcerdà , passem per plaques de neu, rocs, i més rocs, i de sobte diem el següent pic deu ser el Puigmal, i l’Albert em diu, jo prefereixo pensar que es aquell del final, pq si no ho es això que ens emportem, dit i fet, llei de Murphy.... com no el del final era, jajajaja..

Seguim carenejant per llocs espectaculars, i finalment l’ultima pujada per coronar el Puigmal, de cop surt el sol, i em foto de calor, sóc l’únic que me trec la jaqueta, però es que jo sóc calorós i vaig millor amb fred, arribem al cim i el control es uns 10 metres sota el cim, pq bufa bastant vent, jo i l’Albert decidim fer cim, ja que hi som,  i després baixar el control, els altres corredors curiosament no fan cim, baixem al control que ens rebem com si fóssim de la família, quins cracks, m’ofereixen un glop de cervesa, la qual agraeixo i prenc amb molt de gust, ...que bona... i tirem avall. ( els pobres del control després ens vem assabentar que els van tenir que anar a buscar per canvi de temps heavy) .

A tot això vaig amb els ous escaldats, paro per posar una mica de vaselina, l’Albert va tirant ja que les baixades li costen més pq està operat dels dos genolls, i el boig fot ultres, quin crack, a tot això baixant li foto un xut a un roc, i això que a mi no m’agrada el futbol, i noto que alguna cosa  a passat al dit gros del peu dret, però la pedra no era molt gran i penso que es el cop, tot i així, cada vegada que em passava una mica baixant m’ho notava, arribem al avituallament de Fontalba, amb una ventada de collons, mengem bé, bevem i tirem cap a Planoles, que m’agradaria arribar de dia.

Fem una baixada corredora molt però que molt xula en la que anem trotant, tot i així veig que tinc que anar amb compte amb el peu dret, i que ja no puc baixar com vull, petit pujador, i baixada CRIMINAL fins a Planoles, ara si que flipo amb el peu, i tinc que tirar de quàdriceps per frenar-me i no retenir el peu, entre l’Albert i el seus genolls i jo el meu peu, semblem dos iaies baixant, ens avancen uns quants corredors.

Finalment arribem a Planoles, sopem com deu mana i per fi el 1er àpat calent, caldet, com s’agraeix, entrepà de formatge, beure molt i recuperar, aquí tenim la bossa amb el que aprofito per posar-me samarreta màniga llarga, em trec les bambes per veure el dit, però el mitjó no té sang, bona senyal, i no em fa mal, només quan faig baixades pronunciades i si tiro de quàdriceps ni ho noto.

En l’avituallament estem tots els corredors mirant-nos, i sens dir-ho tots desitjant que caigui una turmenta i així tenir l’excusa perfecte per abandonar, de cop es fa de nit, i torno sèriament en abandonar, ens han dit que a dalt al coll fa molt fred, i que han hagut d’evacuar una corredora per hipotèrmia, i ens obliguen de nou a portar jaqueta gore-tex, manta  tèrmica, i camiseta tèrmica, han començat a desqualificar a gent, i sincerament o trobo bé, penso en l’abandó , però la nit te bona pinta i em marco com a objectiu arribar a Ribes, trono a trucar a la família, però no puc contactar amb ells, els hi deixo missatge que tot bé i que segueixo.

Sortim amb l’Albert i agafem un corriol de bosc tancat impressionant, xulíssim alhora que duríssim i amb un pendent bestial, i a més amb fang, ens ajuntem amb un altre corredor, el Sergi, que decideix fer la nit amb nosaltres amb el que passem a ser un trio, ens trobem un corredor amb mal de panxa, que esta descansant, li preguntem si necessita algú, i ens diu que està bé que només descansa una estona, tirem, passem un vallat de vaques i li fot una picada a l’Albert que es queda plegat a terra flipant, el passem tots amb cura, ens trobem un segon vallat i ara es pica el Sergi, jajaja..ara ja riem.

 L’Albert està tirant molt fort i em costa seguir-lo, de cop para i diu que baixa el ritme, li diem que normal que anava massa fort, ens diu però collons si em seguíeu, ..ens descollonem els tres..,  em poso jo davant, baixem el ritme i comencem a xerrar amb el Sergi, així estem a punt de coronar, i comença a fer fred, ens posem jaqueta i guants, arribem a dalt amb un vent i molt fred, de seguida tirem avall, poc a poc l’Albert es va quedant enredera, l’anem esperant, però segueix quedant-se, finalment arribem al avituallament, mengem i bevem, fem uns riures  amb els voluntaris, i l’Albert que no arriba, ens comencem a preocupar i de cop arribar, petadíssim dels genolls, ens diu que té que descansar i que baixarà poc a poc que tirem, li diem que tirem fins a Ribes junts,  però diu que no, que tirem, ens acomiadem i tirem avall amb el Sergi, anem baixant però quasi no trotem, caminem ràpid, anem petant la xerrada, i se’ns van passant els kms sense adornar-nos, veiem llums de frontals en una muntanya llunyana, el famós Taga, quan penses que encara et queda pujar per allà on van aquelles llumetes que quasi no veus...uffff, millor no pensar-hi, finalment veiem Ribes de Freser a baix de tot, però ens queda una baixada de les que el meu peu recordarà, pendent brutal i interminable, arribem a baix, i al avituallament sopem com cal, sopeta, macarrons, i cafè i tot, ens recuperem molt bé.

Preguntem una mica per la cursa, i ens quedem sorpresos quan ens diuen que hi ha hagut molts abandons, i que alguns controls dels cims, també han tingut que baixar per les condicions climatològiques, aquí et dones compte que la duresa de la cursa, es per tothom igual i no son paranoies teves, a part amb els que he anat parlant durant la cursa, a quasi tothom se li ha passat per el cap abandonar alguna vegada, imagineu com es.

A tot això ja sóc a Ribes  de Freser, al km 92, només queden 28km, però amb el TAGA de 2.040m per davant, ja estic avisat d’altres corredors que es molt dur, amb rampots brutals, sobretot a la part final, a part ens han avisat que al cim fa MOLT fred i vent, i que anem ben abrigats.

Surto de Ribes quasi nou, ben menjat i begut, pugem xino xano amb el Sergi xerrant, i com que anava molt mentalitzat amb el Taga estava preparat de coco, i així poquet a poquet, xerrant arribem al final del camí, ara ja es només la pujada HEAVY fins al cim per el llom de la muntanya i el camí més recte, ens abriguem bé, fot una ventada de collons, quasi coronant em vola la gorra amb el frontal, l’agafo al aire de miracle, trec gorra em poso caputxa del gore-tex i frontal a sota, fem cim, evidentment el control no hi es, impossible estar allà, per sort la pujada el vent es a favor i ens ajuda a pujar però inclús massa i estic a punt de que em tiri el vent, baixem i ara es en contra, per sort es poc tros, canviem de vall, i tranquil·litat, ni una gota de vent, ara ja només es baixada, però quina baixada!

Amb tot això aquesta part de nit que jo no li trobava molt al·licient, ha estat molt  xula, no he tingut gens de son, encara que  els meus companys si, i té al seu rollo, coronant el Taga, veiem una tempesta per el Barcelonès que feia por. Pujant per el llom del Taga, amb la tempesta de fons, i a l’esquerra començava a despuntar el dia, lluitant amb el vent, va ser un moment xulo de la UTEMMONA que recordaré.

Baixem i arribem al avituallament, un altre cafetonet, una pasta, i avall, que només queden 12km, ens ho prenem amb tranquil·litat i gaudint de cada metre, bàsicament pq les cames no podien gaire més, el corriol era brutal, i anaves pensant que amb cames seria un corriol dels que fliparies baixant, i així poc a poc i per uns corriols espectaculars i xulíssims, fins i tot els últims corriols son impressionants, com s’ho han currat els organitzadors, uns cracks!

Ens avança un corredor a 1,5k de l’arribada tot corrent, el deixem passar pq ja no tenim esma de res, i ens comenta que està flipant amb la cursa per lo dura, jajajaja, i es que durilla ha estat per tothom em sembla.

Arribem a Sant Joan de les Abadesses, creuem el pont i de cop ens diuen que venen 4 corredors per darrera, i pensem ara hem de correr, uffff..., doncs si, surten forces d’on no en hi ha i fem un últim esprint per creuar l’arribada tot mirant al cel.

Ens abracem amb el Sergi, ho hem aconseguit!, hem arribat, no ens ho creiem! De seguida agafem bossa, ens abriguem de nou per no agafar fred, i ens quedem a fer una botifarra per esmorzar, ens entreguen la samarreta de l’Emmona que tan ens ha costat aconseguir, i aprofitem per fer la foto amb l’escut de l’Emmona que tenen el PLAER i ORGULL d’aixecar aquells humils corredors que acaben la gran UTEMMONA!

A l'arribada amb el Sergi 

Amb la botifarra davant, assentats mirant com van creuant l’arribada els diferents corredors, i els quals admiro per tenir el valor i la constància d’acabar aquesta gran cursa, de cop em venen moltes coses al cap, de la cursa i fora de la cursa, i no puc dir mai tan ORGULLOS com aquesta vegada que em vaig EMOCIONAR!

Però no he acabat, encara tenim el mòbil famós, que faig?, vaig a buscar-lo fent 5km més, crec que em mereixo un petit descans, ens acomiadem amb el Sergi, finalment vaig a la fonda, dutxada ràpida, on veig que el problema del dit gros era l’ungla trencada, i per sort poc, i un petit blau al dit. Intento dormir, cosa que aconsegueixo fer un parell d’hores, em llevo i tiro directe a la muntanya, el 1r km el faig amb cotxe, desprès agafo pals, i a refer els 2,5km següents amunt i després avall, buscant i buscant, i buscant, i finalmeeeeeenttttt.... res de res...el mòbil desaparegut del tot. Al final faig 5km més que suposo m’hauran anat bé per recordar a les cames que encara tenen que caminar, jajajajaja

Sento no tenir fotos de la cursa, haguessin sigut espectaculars, l’any que ve tornaré i us prometo fotos..jajajajaja ( NI DE CONYA) .... , amb fotos se que la crònica es molt més amena, igualment faig aquestes cròniques pq pugueu sentir el que jo sento, pq si hi ha algun corredor que la vulgui fer, sàpiga que es realment la UTEMMONA, i sigui conscient del que està fent, i pq entengueu pq soc tan FELIÇ fent aquestes ANIMALADES!

Agrair en especial al Albert ( que al final va tenir que abandonar) al Sergi, grans companys de cursa que gràcies a ells vaig poder acabar i gaudir encara mes de la experiència, a la organització per la espectacularitat de la ruta, així com de la complicada organització que requereix, als voluntaris un 30 sobre 10, van lluitar contra el vent i el fred com ningú, i a sobre ens cuidàvem com si fóssim de la família, i a tota la família i amics que em van animar i motivar com mai.   

Per cert una altre orgull d’acabar la cursa es que he donat els 117km a una causa solidaria, que canvien km per diners o productes, concretament jo ho he fet a través de www.iwopi.com, amb la causa per la Pell de Papallona del repte de la marca d’ulleres Cébé.  Aquí us deixo el vídeo de la causa solidaria amb el gran Sébastien  Chaigneau, la Nina Roma i la meva estimada muntanya de Montserrat de fons d’escenari.

Bons kms!