Crònica Bombers 2012

L’última prova abans de la tan esperada Carros de Foc, no ens podíem perdre aquest gran prova de 10km, només  l’ambient que hi ha amb 24.000 participants, i per cert també es el punt de partida del nostre club KoR tot just fa un any.

Per desgràcia vem patir les baixes del Kilian  i l’Edu P. per lesió, de l’Eudald per guàrdia laboral, i l’Albert que està desaparegut entre tantes guàrdies i alguna que altre lesió, amb el que no estàvem el team al complert.

Afrontàvem aquesta cursa amb objectius bastants clars, alguns realistes , alguns utòpics, però sobretot amb moltes ganes de gaudir d’una de les millors curses populars de 10km del món.

Preparant-ho tot el dissabte al vespre i un cop al llit, agafo el llibret de la cursa, començo a llegir i veig que et recorden que agafis sobretot la samarreta-dorsal, sense la qual no pots córrer i el xip, i penso, com si algú se’n podes oblidar, doncs si si , hi ha gent que se’n oblida, i per mostra un botó, jo mateix, me’n dono compte que el xip no l’he agafat i encara està al calaix, flipant en colors que m’hagi oblidat d’ell!!  L’agafo, al poso a les bambes i torno al llit.

Curiosament tinc més nervis que a la marató  i em costa més dormir, després de 1 hora i mitja donant voltes, aconsegueixo dormir, a la mitja hora , em desperto,... concert de tos del meu fill, m’aixeco, el tapo i torno a dormir, però segueix el concert de tos, s’aixeca la meva dona , al cap d’una estona sento la frase més temuda per un corredor amb fills a la nit prèvia d’una cursa, “ vull al papa”, i en aquesta vida son prioritats, i ja se sap que les curses son les curses, em giro i torno a dormir, somio….........................................

jajajaja …....evidentment em llevo i vaig a consolar al meu fill, a veure si aconseguim parar la tos, decideixo estirar-me amb ell al seu llit 5 minutets, un cop els  dos estirats al  llit sento una olor tota estranya, ensumo una mica més i descobreixo que es ceba ( I recordo el remei casolà contra la tos.. si la meva dona a tallat una ceba i li ha posat al costat del llit) ,  un cop comença a desaparèixer la tos, gràcies a la ceba o al xarop que li hem donat que crec es més efectiu, ve la meva dona i li preguntà a al meu fill si vol que s’estiri ella, i penso mira tot un detall, ho fa pq així estigui mes descansat per demà a al cursa, ella s’estira i jo m’aixeco per anar al nostre llit, i de cop em pregunta, Marc que fas, i li dic anar al meu llit, i em diu però si em pensava que l’Àlex estava sol i tu al nostre llit dormint, conclusió que no havia anat al llit a substituir-me pq estigues mes descansat, jajaja .....”que ilusos somos los hombres”.

Em llevo, dutxa, em vesteixo, esmorzo la famosa torrada amb nocilla, + suc + café , tot esmorzant medito una mica ( les vistes tot esmorzant provoquen la meditació) sino mireu la foto….

Em poso bambes, agafo bossa i vaig cap al Monestir , a on  he quedat amb l’Eva i unes amigues seves ( per sort cada cop hi han més dones que corren), arribem a l’hora al Monestir, ens saludem i anem a buscar al Edu, tot caminant anem xerrant dels nervis de la cursa, objectius i demés, recollim a l’Edu i anem a agafar els Ferrocarrils, pugem i ja veiem més corredors que van a la cursa, comença el ambient, l’Edu i jo aprofitem l’estona per parlar de Carros, (i es que només falten 2 mesos, i ens hem penjat bastant amb els entrenaments), també parlem del nostre gran objectiu a Bombers que no es cap altre que baixar dels 40 minuts, aprofitant l’estat de forma de la marató creiem que ho podrem aconseguir, però després de la marató ens ha vingut un baixón d’entrenaments (  realment ens hem penjat bastant), jo he tirat radicalment cap a la running muntanyero i l’Edu cap a la bici i l’esqui de muntanya, total que no hem fet res d’alquitrà ni series, i com uns campions ho hem intentat arreglar tot fent un entreno de series alquitraneres aquesta mateixa setmana, jo dimarts, l’Edu el dimecres, i ara al tren ens trobem una mica cansats, i ens preguntem si no ha estat un error apurar tant, però realment crec que aquests dubtes els tenen tots els corredors, hagin fet l’entrenament correcte o no, i el que està fet , fet està.

Arribem a plaça Catalunya, teníem que anar caminant fins Arc del triomf, però estem una mica “vagos” i agafem el metro, més corredors, la sortida del metro era impressionant, érem desenes de persones totes vestides de lila ( Camiseta bombers 2012) i equipats amb les seves bambes, veus cares de felicitat, emoció i nervis.

Enfilem cap al punt de trobada del team, hem quedat allà amb el Roger un amic de l’Edu, el Jr i el seu cunyat Cèsar, la Patri i el Kilian que ens ve a animar. Ens trobem tots, en els ulls del Kilian veig enveja sana, ens fa 1ra foto oficial pre –cursa, la Eva i les amigues ja les hem perdut , amb el que no està a la foto. Amb 24.000 persones el més fàcil es perdre’t.

Escalfem la Patri, el Edu, el Roger i jo junts,  a la 1ra tirada d’entrenament, el Roger de cop es para, li pregunta l’Edu que fa,  i li diu que sino compta  per la cursa ell  no corra més, “que grande”... nosaltres,  com som SUPER PROS jajajaja o SUPER MATATS ..aquí no ric... seguim corrents, un cop ben calentetes les cames anem als calaixos, millor dit ens esbarallem per anar als calaixos, pq 24.000 persones movent-se en tan poc espai es una bogeria.

Arribem al calaix sub50, i ens acomiadem i desitgem sort a la Patri, amb l’Edu tenim que seguir lluitant per aconseguir arribar al calaix de sub45, finalment entrem, ens colem per anar endavant, ja que així estem més a prop dels que realment aniran al nostre ritme de sub40, repassem la estratègia amb l’Edu, 1er km “lo que sea” , ja que les sortides son bastant boixes i multitudinàries, 2-3km tranqui ( es lleugera pujada) , 4-6 conservar però començant a anar una mica més ràpid, del 6 al 10 “darlo todo”, al Edu li dic que seguint les pautes intentaré anar una mica més ràpid, ja que tinc un objectiu utòpic, i com a  mínim vull intentar-ho, em diu que ok, que em seguirà però “a su bola”.

Momentazo salida !! i quan dic momentazo es MO MEN TA ZO !!!!! veieu vídeo ( gentilesa del Kilian, avui el nostre reportero)!!!

Charlie tocant al violí amb monjos tocant tambors amb música BREAVHEART!! Penya saltant , aplaudint , els 24.000 corredors emocionants, jo amb pell de gallina, últims nervis abans de la cursa i 10...9...8..7.ens desitjem sort amb l’Edu....6...5...4...3...2..1 SORTIDAaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!

Comencem caminant, parem, tornem a caminar, parem, i ara ja correm, passem per sota línea de sortida, em poso les ulleres “y a por ellos”!! Començo un seguit de “quiebros” a ritme de 3’50” per intentar-me situar en la carrera, em giro i els 100 metros ja no veig al Edu, només 100 metros i ja ens hem perdut, veig a 250 metres al globus de 40’, ja tinc objectiu localitzat, baixem cap a Colon, pujo a la vorera, torno a baixar, vaig a la dreta , vaig a l’esquerra, m’avancen i avanço, a tot això arribem i enfilem Paral·lel, segueixo intentat buscar el lloc, però hi ha molta gent, penso amb els que surten darrera de tot , té que ser una bogeria, tot buscant encara lloc i ritme a la cursa veig que arribem al km 2, i el km 1 me l’he saltat ?? anava tan concentrat  guanyant l’espai que ni me’n he adonat que l’hem passat  ( km 1: 3’49” , km 2 : 3’52”) veig que estic en el temps que volia per inclús la meva marca utòpica,  segueixo buscant espai, arribem al final del Paral·lel ( km 3: 3’53”) , ja hem acabat la teòrica pujadeta, ja puc començar a pujar el ritme, estem al carrer Floridablanca, i girem per Compte Urgell a on estar el km 4 : 3’55”, encara que he dit que no agafaria aigua, l’agafo i bec un glop, veig que vaig més lent per objectiu utòpic, tindria que estar anant a 3’45”, son només 10” , però no us podeu imaginar el que costen aquest 10 segonets, al menys a mi, .....penso ...ja tiraré més a Gran Via, i poso com excusa que el buscar constantment el lloc per córrer m’està penalitzant, pq ja estem al km 4 i encara l’estic buscant,  finalment arribem a Gran Via, i començo a trobar el meu lloc, segueixo avançant poc a poc a corredors, i de tan en quant m’avança algun corredor, el que indica que començo a estar al meu lloc, el globus el veig ara sobre uns 150 metres aprox, decideixo pujar el ritme una mica, arribo al km 5 : 3’56”, no he pogut pujar ritme, i ara ja es massa lent per la meva utopia personal, veig que l’objectiu real comença a prendre el seu protagonisme i la utopia s’allunya finalment, però encara li dono un km més de marge, ( el ambient segueix sent brutal, grups de tambors tocant a tot drap, corrent per el mig de la Gran Via, sensacions que qualsevol de nosaltres pot viure, pq correr 10k no es tan, només t’ho has de plantejar i entrenar una mica, i ja ho tens, podràs sentir-te tot un corredor d’elit i viure tot això que us intento explicar, encara que per moltes paraules que faci servir mai us podré descriure com es, s’ha de viure!! ) Seguim amb les meves anades d’olla, intento apretar per aconseguir la utopia, però al apretar el nostre amic “flato” fa un “amago” d’aparèixer, km 6: 3’57” , bye bye  Utopia , que no era cap altre que batre el record del team KoR dels 10km en possessió del Kilian de 37’57” ( quina gran marca, ara es quan VALORAS realment aquestes marques) , es que com sempre segueixo somiant truites...jajaja.

Ho començo a passar malament, el “amagodeflatopqnotevasdeunavez” no s’en va en cap moment en tot el que queda de cursa, però poc a poc ens anem fent amics i el controlo, i fins i tot el faig servir d’alarma per quant forço massa o deixo de forçar,  igualment comença a ser un patiment de debò i inclús veig en perill el objectiu real de baixar del 40’, i no aconsegueixo apropar-me al globus de sub 40’, com a mínim tampoc s’en va, baixem crec que per Sicilia, arribem al km 7: 3’52”, girem per Ausias Marc, necessito una mica d’aigua, arribem a Ps St. Joan, arribo més motivat pq teòricament hem quedat amb les meves germanes, els meus nebots i el meu cunyat sobre el km 8 per la part de fora, passo buscant a la family que fa molta il·lusió veure’ls , però no veig a ningú ni als meus nebots, ni germanes, ni cunyat, ni inclús el Kilian que havíem quedat al mateix lloc, el petit “bajón” emocional + lo petat que estic em fan pensar que aquests 2 últims kms seran molts durs, segueixo necessiten aigua, no hagués dit mai que necessitaria beure en 10km, passo per km 8: 3’57”, de cop i  curiosament dos punts optimistes, veig el globus de sub40’ bastant més a prop del que el tenia abans, sobre  80-100 mts, i per fi aconsegueixo aigua, bec molt poca i em tiro la resta per sobre, arribem al que crec punt més especial de tot bombers, que no es altre que la cantonada de Rda St. Pere amb Via Laietana, quan gires i veus tota via laietana amb una massa humana lila cobrin tota la via d’esquerra a dreta i d’adalt a abaix es ESPECTACULAR!!!, també ajuda que veus que ara tens prop de 1,5km de BAIXADAAAAAAAAaaaaa!! i sobre aquest any de fons es sentia ACDC a tot drap, us juro que estava molt petat, però amb tots aquests petits al·licients, no saps com et surten forces de dintre i recuperes el ritme, faig km 9: a 3’57”, i a partir d’aquí forço al màxim, dono tot el que tinc, i aconsegueixo fer l’últim km a 3’44”, i arribar tot just darrera del globus de sub40’, a uns 30 metres, creuo la meta i no puc mira ni el crono, paro el rellotge però només vull descansar, em poso les mans als genolls, descanso uns 10 segons amb els ulls tancats, llavors miro el rellotge...passa un segon fins que el meu cervell reacciona 39’19”, i de cop m’enveix un SILENCI DE SATISFACCIO INTERIOR BRUTAAAAAALLLLLLL!!!!! 

Em recupero , espero al Edu, encara que no se si en algun moment m’haurà avançat, penseu que es una bogeria ja que anem tots de lila, espero uns minuts i no el veig, segur que ja ha passat, decideixo esperar una mica més aviam si veig a la Patri, tampoc la veig, decideixo anar corrent al km 8 , aviam si em dona temps i acompanyo a la Eva els 2 últims kms, per el camí ni rastre del Edu ni la Patri, arribo al km8, ara si que veig al Kilian i la family, inclús havent acabat em dona un petit subidón al veure’ls, intento convèncer a la meva germana i al meu cunyat que s’apuntin l’any que ve, crec que ho aconsegueixo, malauradament no veig a l’Eva , em sap greu pq se que li hagués fet molta il·lusió, de cop reflexiono que al buscar la Eva ( Recordeu que tothom porta la mateixa camiseta, i es una bogeria) veig passar gent jove, gent gran, pares empentant cotxets de nens, homes , dones , i com no bombers ( vestits de bomber), tots i cadascun d’ells lluiten  per un objectiu personal, que segur que el creuar l’arribada es complirà tot i el patiment, en aquest moment te’n adones de la importància d’aquesta cursa per cada un dels 24.000 corredors populars.

Decidim anar al nostre punt de trobada, per fer la foto post cursa, que encara no hem aconseguit fer enlloc, com no sempre falta algú, aquest cop son el Jr i el Cèsar, i no la podem fer al complert, però si l’aconseguim fer la resta del Team!! Compartim experiències i sensacions, crec que tothom a aconseguit + o - objectius personals!

Recollim la paradeta i els Santcugatencs tornem al tren, decidim anar caminant fins plaça Catalunya, així estirem una mica les cames, per el camí ens trobem un del avituallaments, faig foto curiosa.

Una vegada més agraïr organització ( Espectacular) i públic Barceloní, que poc a poc comença a ser part de les curses, i que aconsegueix que persones anònimes com cada un dels 24.000 corredors gaudeixin d’un dia tan especial.

Arribem a STQ, tot anant cap a casa amb la Eva i les seves companyes, comencen a arribar missatges de cursa bombers amb el temps, comencen a cridar i a saltar al mig del carrer , celebren els seus grans temps, la Eva ha aconseguit baixar de l’hora i ha fet 56’ i la Carme ( que no ha entrenat casi gens) 1h01’, la alegria els fa brillar el ulls de satisfacció, per això BOMBERS es una GRAN cursa POPULAR!!

Ara enteneu pq CORREM?? PQ sortim a entrenar? Pq intentem baixar un segon el nostre temps?

Comparativa Patri., Edu S. i Marc

Bons kms!!

Cròniques Marató BCN de la parella del KoR

PATRICIA: LA NOSTRA PERLA DEL TEAM


Hola nois!

Crec que encara no he paït totes les emocions i experiències d'ahir. Aquí la crònica de la meva primera marató (el pre, el durant i el post):

El patiment va començar dijous estant de guàrdia, quan el meu nas va començar a moquejar sense motiu... és possible que no m'hagi refredat en tot l'hivern i que a 3 dies de la marató m'hagi de passar?¿ No li dono més importància, penso que a l'endemà segur que estic bé, però... SORPRESA! Divendres encara més mocs que dijous, així que decideixo començar amb el dopping: Frenadol abans d'anar a dormir i a veure que passa dissabte. Doncs dissabte em desperto feta una merda, se m'han passat els mocs però tinc molt malestar. No passa res, tal com estic penso que a l'endemà (dia de la marató) no puc estar pitjor, es tracta de passar el dia fent repòs i diumenge serà un altre dia. Per dinar una mica de pasta sense gana i al sofà a veure una peli i comencen els nervis. Massa temps per pensar, el que em fa recordar que el dia de la marató m'havia de venir la regla, quina putada! Per un cop a la vida desitjo que se'm retrasi una mica... Arriba el vespre i comencen els preparatius: dorsal, xip, roba, vambes i molta il·lusió! Canviem hora a tots els rellotges i posem alarmes, amb el dilema de si canviaran les hores automàticament o no, per sort els despertadors de tota la vida no fallen! Molts nervis, però ara toca dormir...

1h de la matinada, l'Eudald engega el llum i s'aixeca i jo, evidentment, em desperto però em tapo amb el nòrdic i tanco els ulls intentant no desvetllar-me, ho aconsegueixo i continuo dormint. 5:50h em desperto, sense alarmes, 10 min abans de l'hora prevista, així que m'aixeco per començar amb moltes ganes el gran dia. Em trobo bé?¿ Siiiiii, ni rastre del refredat, què bé! Però amb la regla, què hi farem, és el que té ser dona. Preparo l'esmorzar: pa amb tomàquet i cafè amb llet, visita al lavabo, em vesteixo i al carrer. Encara es fosc, però es respira alguna cosa especial a l'ambient, quina emoció! A mesura que ens acostem a Plaça Espanya el número de runners al nostre voltant es multiplica i en arribar allà, quin ambient! Increïble! Per sort aconseguim ajuntar-nos tots per fer foto oficial, tots ben guapus i somrients. Anem ben ràpid a deixar les bosses i a partir d'aquí ja us perdo a tots de vista. Aprofito per anar a fer un últim pipi i cap a buscar la meva sortida. Vaig trotant molt suau i entre la multitud cap a la meva sortida (que tenia un bon tros) i a mig camí veig una entrada al calaix previ al meu, intento col·lar-me fent-me la despistada, però molt amablement els dos voluntaris que hi havia controlant em diuen que l'entrada al meu calaix està més endavant. Així que continuo però, ON ESTÀ L'ENTRADA???? No arribo mai, està al final de tot del calaix, així que hi entro i em vaig colant entre la gent fins que aconsegueixo posar-me davant de tot. Faig una mica d'estiraments. Molt ambient i mooooolts nervis.

Les 8:30h: donen la sortida, la gent aplaudeix, la música anima l'ambient, però des d'allà darrera encara no es veu moviment. Segona sortida, crec, i ens comencem a moure. Tenim una cinta i munt de gent de la organització davant nostre perquè no ens adelantem gaire perquè no ens podem ajuntar amb els de davant. Anem avançant, molt a poc a poc, jo ja no sé quantes sortides han donat, estic massa nerviosa. Faig el pensament de passar per sota la cinta i col·lar-me a la sortida del calaix davant meu, però hi ha massa gent mirant-me massa intimidant. És igual penso, ja els agafaré. Ja ha sortit tothom, veig com el globus de les 4h se'n va, només quedem nosaltres. Ens fan avançar a poc a poc fins a la línia de sortida, cridant com a bojos que no ens avancem. De cop surt tota la filera de gent de la organització del davant i... MOMENTAZO: em quedo a primera fila, enmig de la línia de sortida amb tot l'asfalt per davant per mi sola i un càmara a 10 metres fent fotos del gran moment! Quina emoció! Se'm posen els péls de punta i ens donen la sortida, sense ningú per davant, indescriptible! Surto a bon ritme, amb 5 o 6 més que surten emocionats vom jo. Agafem Plaça Espanya i després Tarragona. Objectiu: agafar als de davant el més aviat possible, i en un km, a 4'48'', passo el globus de les 4h i afluixo una mica el ritme. Em poso a 5'15'' que és el que tenia previst i continuo així dos km més, però em trobo molt bé i sense adonar-me'n pujo una mica el ritme em poso a 4'56'' i em torno a dic, Patri, para una mica que són molts km. Anem pel Camp Nou, molt bones sensacions i avançant gent tota l'estona. Torno a agafar el meu ritme però només per un km i se me'n van les cames torno a fer 3km més ràpids i ja hem fet 10km, 50'35'', massa ràpid per les meves previsions així que torno a reflexionar. Estem a carretera de Sants, bastant ambient per l'hora que és, potser on més animació hem trobat en el que va de recorregut. Aconsegueixo agafar més o menys ritme a 5'05''-5'10'', arribem a Plaça Espanya i enfilem Gran Via, veig al meu sogre al km 13, saludo i continuo al meu ritme, arribem a Passeig de Gràcia, aquí tinc algun problema per córrer còmode, massa gent, però vaig mantenint temps i sense adonar-me'n arribem al km 15. Hem passat la Pedrera?¿ Jo ni l'he vista. Continuo a  5'05''-5'15'' amb alguns alts i baixos en funció d'avituallaments, pujades, baixades, aglomeracions, etc i més o menys aconsegueixo manternir-lo. Hem passat Roselló, Passeig de Sant Joan, Industria, Sardenya amb la Sagrada Família (aquesta sí que l'he vist) i ja enfilem el carrer València, on descobreixo que això de mullar-se una mica amb les esponges va de conya i on trobo els meus pares amb uns tiets i l'àvia de l'Eudald, saludo, em fan foto i endavant. Cada km que passa em sembla que hi ha més gent animant i et va pujant l'ànim. Arribem a Meridiana, horrible! Poc espai per córrer i res per veure. Vaig mirant els que baixen a veure si us veig però em sembla que tots aneu bastant més endavant. I a tot això passem la mitja 1h48'38'', continuo per sota del previst, veig el globus de 3h45' a 100m... això em passarà factura! Hem passat primer avituallament amb gel, he tingut tentacions però prefereixo esperar-me a la fruita. Al km 22 començo a notar-me les cames, quina merda! però encara puc més o menys mantenir un ritme decent 5'15''-5'20'' fins arribar a la Diagonal, on comencen els problemes de debò. Començo a tenir mal de panxa, arriba el primer avituallament amb fruita i necessito menjar alguna cosa però amb el mal de panxa... és igual, agafo dos trossos de taronja i continuo. A la Diagonal un ambient brutal però no el puc disfrutar gaire. A partir del km 27 necessito baixar més el ritme però fent un gran esforç per mantenir una temps més o menys decent, 5'30'' fins al km 30, que passo en 2h36'55'' però el globus de les 3h45' s'allunya, el meu mal de panxa millora, passo el mur i les meves cames rebenten, quin mal!!! Començo a preguntar-me si podré aguantar fins al final o si realment el mur existeix i m'acabo de donar de morros... Decideixo baixar el ritme, penso que o faig això o no arribo. Així que enfilo el front marítim a un ritme bananero, 5'45''-6', amb un patiment de cames important. Els meus pensaments ja només estan en anar descomptant km per la meta. Just abans d'arribar a la ciutadella veig un runner molt veterano que no s'aguanta dret, el porten entre dos que intenten convercer-lo per que pari, però ell no vol, quina moral! Continuo al meu ritme de passeig de diumenge, als avituallaments ara ja la gent s'atura, es pren el que s'hagi de prendre amb calma i continua corrent, no com al principi que la gent passava a empentes per no haver perdre ni un segon. Jo afluixo una mica agafo aigua i continuo sense parar, crec que si m'aturo no seré capaç de tornar a posar-me en marxa. Passo la Ciutadella, Arc de Triomf, Ronda St Pere i arribem a Plaça Catalunya, ja hem passat el km 37 i només queda un petit passeig pel centre històric de la ciutat abans d'arribar al Paral·lel i enfilar la recta final. Què llargs se'm fan aquests km!! Però cada un que passa recordo que queda un menys i això m'ajuda a treure forces d'on no n'hi ha. Així que pensant en tot això arribo al Paral·lel i semble que sento el meu nom a tot arreu, et vas girant per veure si és algú que coneixes, però no, és gent completament anònima. Tothom anima un munt i els runners estem tots fent l'últim esforç per arribar a la meta. N'hi ha que caminen, n'hi ha que apreten una mica i d'altres, com jo que mantenint el ritme que portava en els últims km aconsegueixo arribar al km 42, torno a veure el meu sogre, saludo i amb les poques forces que em queden apreto una mica a la recta final i arribo a la línia de meta amb un somriure d'orella a orella, eufòrica i amb una gran satisfacció. Temps: 3h49'18''.

Em pengen la medalla de finisher al coll, que et fa tanta il·lusió que et sents com un nen petit, i a recuperar forces. Beure molta aigua, menjar una mica de fruita i a veure si us trobo. Pujar les escales per anar a buscar la bossa al guardaroba és tota una odissea, però hi arribo. A mig camí em trobo el Toni que em diu que estava amb vosaltres però us ha perdut de vista, intercanviem experiències i m'acomiado. Truco a l'Eudald, el localitzo, estirem una mica a la gespa. Però i la resta del team?¿ Truca el Kilian, estan a la sortida del metro per anar cap a casa, i dels altres, ni rastre!! Molt malament, ens hem quedat sense foto post-marató! Doncs res, anem cap a casa, a dinar fideà i al sofà el que queda de tarda.

I després de totes les emocions, sensacions, sentiments, patiments i satisfaccions, i només mitja hora després d'haver acabat la marató ja havia tingut temps, més que de sobres, per posar en una balança els pros i els contres de l'experiència i per adonar-me'n que el pros havien guanyat per golejada. Així que nois, crec que això ho hem de repetir, ni que sigui per poder-nos fer la foto de finishers de TOT el team KoR... ;-) I quan dic tot el team, vull dir tot el team.

Per que puguem viure moltes com aquesta!!!

Edu, Juanra i Albert us animo a que entreneu per un altre any, de debò que val la pena.

Patri






EUDALD: EL TRAUMATOLEG DEL TEAM

Bé, per la meva part, estic content.

Crònica, però no intenta ser una crònica com les del Marc, jo de gràcia no en tinc.

Nit abans:
Nervis. No vaig fer migdiada per poder anar a dormir d'hora. Dinar pasta i carn. Sopar amanida lleugera. A dormir cap a les 22h antigues, però abans repassant 4 cops les coses (que si dorsal, que si xip, que si quina samarreta faré servir, que si les vambes, que si les plantilles, etc...) Més nervis. Posar a carregar el Garmin amb tota la cura del món que no quedi mal encaixat i al matí següent veure que no s'ha carregat (no seria la primera vegada) I aleshores va arribar el dilema més gran del dia (encara que no em va plantejar tants problemes com a d'altres, que ja explicaran...) les alarmes pel dia després. A veure, el telèfon mòbil canviarà sol l'hora? No la canviarà? Si programo l'alarma ho farà amb l'hora nova o l'antiga? No problema. Ho programo tot havent canviat jo manualment l'hora. El pitjor serà que em soni una hora abans. Mal menor. Igualment, em poso dos despertadors dels que van a piles de tota la vida. A llegir i a dormir, encara que sense son. Primera vegada que em desperto per la nit: la 01h. Lavabo. 2a vegada: les 4:23h. A seguir dormint sense anar al lavabo. Finalment sonen les alarmes a l'hora indicada (gràcies als despertadors a piles, xq el mòbil estava dormint com jo, no va sonar cap alarma).

Dia marató:
Un cop llevats, comprovo que el Garmin ha carregat bé, got d'aigua, lavabo, esmorzar habitual (pa amb tomàquet i formatge, cafè amb llet). Vestir-se. Mirar a l'ordinador una última vegada el recorregut, retortijón de nou, nova visita al Sr.Roca. Ara ja em trobo bé del tot. Sortim de casa cap a Plaça Espanya a les 7h del matí. Encara de nit. Veiem que per l'altra vorera hi ha un tio amb malles i paravent i motxilla acompanyat d'una dona que va amb dues bosses de plàstic amb el que semblen entrepans. Guiri que s'allotja a l'hotel que hi ha davant de casa. L'avancem per la dreta. Al passar davant l'altre hotel que tenim a prop veiem a recepció uns altres tios en malles preparats per la marató. Bé, no estem sols en això. Arribem al metro. Andana amb 3 o 4 penjats vestits de corredors. Tots ens anem mirant les marques de la roba, els rellotges, que si això, que si "lo" altre... Només 1'30'' d'espera al metro. Entrem al metro i allò està ple de maratonians! (o aspirants) que es barrejen amb els qui tornen de festa. La veritat és que no els envejo gens ni mica, i de fet, crec que bastants ens envejen a nosaltres. Metro fins a Plaça Espanya, ben apretadets. Just abans de baixar del vagó, el maquinista ens desitja sort per la megafonia. És d'agrair. La gent no reacciona. Sosa. Marabunta que es baixa del metro. Ens tornem a creuar amb gent que torna de festa. Per primera vegada a la vida, els qui són mirats "raros" no som nosaltres, sinó ells, xq tots els corredors i acompanyants flipen amb les pintes... Sortida a plaça Espanya. Ambientazo. Esperem a l'Arnau (company de triatló des de fa molts anys) i ens trobem al Kilian que ja s'està pixant. Pugem fins als lavabos de la zona d'escalfament. Ens trobem al Marc, l'Edu, el Miquel, el Kilian, la Patri, l'Arnau i jo. Foto oficial amb el mòbil del Miquel, que penjarà al Facebuuuuk del repte. Anem a deixar les motxilles al guarda-roba. Molt ben organitzat. Tràmit ràpid.

Zona d'escalfament: Digueu-me globero, però em sembla que tinc per davant 42 km, que em donen per escalfar de sobres abans de la paella. No ho necessito. Igualment, per no semblar molt globero, dono dues voltes a la zona d'escalfament, més que res per poder estirar més còmode després. Entro al meu calaix de sortida, em poso prou davant de tot, i a esperar. 8 minuts. 5 minuts. Vaig fent estiraments. Volen samarretes pels caps, alguna ampolla, algun gel... Per megafonia ens animen, música... Comença la marató de cadira de rodes. Després els pros, després els no tant pros i 6 minuts després sortim nosaltres. La veritat és que els nervis ja no els tenia, ara era més emoció que cap altra cosa. Arribem a la línia de sortida i endavant. Garmin engegat. Sortida "suau" que són molts km. De moment tot i ser 20.000, puc córrer prou bé. Només començar la gent ja para a pixar. A veure si aguanto gaire jo...

Comencem a pujar Tarragona amunt. Un noi em pregunta pels globus de 3:30h. Li dic que han sortit en la seva sortida (anava amb dorsal groc <3h, i estava en la meva sortida i buscava el temps de 3:30h, així que NOVATO com una casa) i que estan com 5 minuts per davant. Primer Km en 4:52. Temps correcte pel que vull fer. Seguim. Anem fent, Diagonal, no hi ha ningú pels carrers. Camp Nou, Avinguda Madrid, Sants. Ja porto estona pixant-me. Em dic que als propers lavabos em paro, però en els que veig hi ha cua, així que decideixo parar quan i on es pugui a canviar l'aigua a les olives. Grup de tres contàiners a l'esquerra de la carretera de Sants en un carreró, cap allà que hi vaig (jo i nosé quants més...) Pixada meravellosa. I tornem a córrer, però ara més còmode. Km 10: 47'50'' al Garmin, temps oficial ( que ja està a uns 200 metres més enllà del que em marca el Garmin) 48'06''. Anem bé, a aquest ritme crec que puc acabar. Plaça Espanya. Animació. Bon ambient. Hi ha guiris corrent que només fan que motivar el públic xq animi. Jo m'abstinc de gastar més energies de les necessàries.

Enfilem Gran Via. El meu pare ens havia dit que estava al km 13, no recordo a quina banda. Vaig per la dreta, que hi ha menys gent. Avanço gent que deu anar a 6 minuts/km amb el dorsal vermell... Veig al meu pare a l'esquerra (Murphy) el saludo i em veu. Seguim fins Passeig de Gràcia. Molt bon ambient. Al fons veig els globus de les 3h30'. Vaig bé, això vol dir que els podré superar. Seguim avançant. Jo tota l'estona vaig avançant gent. Sagrada Família. Circuit bonic. Qui digui que corrent una marató es pot fer turisme, que s'ho faci mirar. Jo només tinc ulls pel terra, per les bambes del de davant i pel meu rellotge. Carrer València. Aquí sé que hi haurà família esperant. Em poso per la dreta i a l'alçada del carrer Independència em trobo a la meva àvia, els meus sogres i uns tiets de la Patri. Els veig jo abans a ells (no m'extranya, amb la de gent que hi ha...). Meridiana. Què n'és de lletja la mal parida. I a sobre ens creuem amb els que ja estan de tornada... Km 20. On està l'avituallament amb el Gel?¿?¿? Com suposava, primer et donen l'aigua (que me l'ha donada una infermera de Bellvitge que estava de voluntària) i després el gel. Havia decidit que me'n prenia 2, un al 20 i l'altre al 30. A ello vamos. Què dolent que està el de llimona, i què dens! Bé, és el que hi ha, tot sigui per la marató. Aigua per un tubo. Mitja marató. 1h40'54''. Anem bé. Si aguanto a aquest ritme , els últims km els estava fent a 4'40''/km, vaig molt bé.

No tot podia ser tan maco. Comença el maleït mal de cames que m'ha acompanyat les últimes setmanes, però avui ha tingut la deferència d'arribar als 21 km, i no als 6 com al principi. Bé, no passa res, és només dolor. Aguantem. Seguim meridiana, baixem Felip II i a la baixada un dolor bastant gran, pujada del pont, perfecte, i altre cop baixada amb molt dolor. Crec que al final tindré problemes amb els quàdriceps... Afluixo. Baixo cap als 4'55'' aprox. Aguantar. Avanço un yayo que porta dorsal vermell i que s'endú tots els ànims del públic. I jo què? Ell ja n'ha fet moltes de maratons! Diagonal. Pujada. Territori conegut. No penso gaire. Km 27. "només queden 15" penso. Saludo a ma mare a l'esquerra. Torre Agbar. Passadís "a lo etapa de muntanya del Tour". Un corredor davant meu va fent obrir el públic, i jo m'aprofito darrera per avançar més gent, ja que baixar el ritme em feia més mal de cames. Em fa mal també a l'articulació del primer dit pel peu D, probablement tendó extensor llarg del primer dit.  Primera vegada a la vida, i ha de començar avui? Tolerable. Seguim. Km 30. 2:23:52. Millor que a l'entrenament. Només keden 12. Ara tot és territori desconegut. Mai he corregut més de 30, i la primera (i única) vegada només feia 1 mes aprox... Mantinc ritmes sobre 4:50-4:55. Avanço un excompany veterà de triatló (porta una samarreta"De Soto" que deu tenir uns 20 anys d'antiguitat, i no és broma) Front Marítim. Descobreixo que si em tiro aigua fresca per les cames em baixa el dolor. A partir d'aleshores ho faig en tots els avituallaments.

Km 32. Només 10 km. Em dic que per 10 km que queden, crec que puc pujar el ritme, que respiratòriament vaig sobradíssim. Tot es redueix al mal de cames. Començo a apretar. Començo a baixar temps. Km 34. Només 8. Penso que quan faig sèries aquesta és la distància que faig (4x2000) i que per tant, puc mantenir un ritmet alt i sostingut fins al final, com si fos una sèrie llarga. Km 36. L'altre dia vam fer 2x3000 i va anar bé. Avui també ho podré fer. Començo a baixar més temps, ja vaig a 4:40''. Portal de l'Àngel. Baixada. Molt mal de cames. Espero amb ganes el pla i la pujadeta per poder-ho suportar. Ajuntament. Altre cop baixada. Rambles. Només 2 km. Ja no hi ha excuses. A apretar s'ha dit. 4:24, 4:16, 3:58 i 3:46. Paral·lel es fa etern. Avanço un munt de gent. Ara ja sí que estic patint. La gent em comença a animar al veure'm la cara. És d'agrair. El meu pare em veu al km 42. Ja acabo. Entro a Maria Cristina. Molt emocionant. Tot ple de gent cridant. Música a tope. Esprint final. La gent ja no pot més. Temps final 3h19'41''. Bé. Content. 2a mitja marató uns 2 minuts més ràpid que la primera. Molt bé. No només he acabat, que ja suposava que sí, sinó que en un temps correcte per ser la primera. Sincerament, si vas a un ritme correcte, tampoc n'hi ha per tant, amb entrenament i ganes es pot fer perfectament. Si la vols fer bé de debó, això és una altra cosa...

Em posen la medalla de Finisher. M'entra l'emoció, que puc dominar... Menjo sense gana. Bec amb molta set. Estiraments, ja que em fan un mal les cames que no puc amb elles...

Espero a la patri que no trobo. Fins que em truca. Estiraments i cap a casa a la dutxa. Tots contents. Dinar fideuà. Dolor de turmells que no m'havia passat mai!! Els tendons extensors del peu. No puc ni caminar xq no puc aixecar el peu per no entrabancar-me, i he de caminar aixecant genolls.

Bé. Crònica més llarga del que pensava. Si heu arribat fins aquí, té mèrit.

Edu i JoanRa, l'any que ve l'heu de fer. Assequible però si sou estrictes amb l'entrenament abans!

El dolor és temporal, l'orgull és per sempre!!!!

Ah, la patri i jo anirem a gravar la medalla amb el nostre nom i el temps. Adjunto foto un cop arribats a casa.

Ja parlarem del següent objectiu, pendents de l'evolució de les nostres cames...

A reveure!

Eudald